més que jocs de nens

capítol 7

Eren les 11:45 de la nit i l'Àngela s'estava preparant la motxilla per fugir de la seva casa aquella nit amb la seva avia i posar fi a les seves preguntes i als seus dubtes. Dins la seva motxilla portava una corda, un dispositiu per obrir portes mecàniques, una ampolla d'aigua, una llanterna, galetes, i de mes utensilis per si les mosques. A les 11:57 la seva avia era al carrer esperant a l'Àngela amb el cotxe engegat. A les 11:58 ja estaven en el cotxe les dues dones preparades per sortir.

-nena, aquí tens la clau, guarda-la ve, tenim que passar el control de la ciutat. Em d'anar cap al barri vell. No et preocupis.-

L'avia va engegar el vehicle i es van dirigir cap a la frontera de de la ciutat, on es trobava el barri vell de més de 200 anys d'antiguitat. Ja no vivia gent en aquella zona, ja que els van evacuar a tots els seus residents per una alarma de bomba nuclear. La bomba mai va ser trobada, però igualment, mai més va viure en aquelles cases.

Una vegada passada la frontera, van arribar a la entrada d'aquell barri on l'avia va deixar el seu vehicle i van continuar el camí a peu.

Es veia a primer cop, molts edificis de no més de 3 plantes, fets de maons amb mho i tot destrossat per el pas el temps. Ha havien uns 15 arbres on es trobaven. Les faroles trencades semblaven calaveres que li donessin la benvinguda al barri amb un somriure diabòlic. El vent bufava suau i la llum de la llanterna de l'Àngela es reflexa va en els vidres trencats del terra.

La primera de les dues en capbussar-se en aquell espai tan esgarrifós, va ser l'avia, seguida de la seva neboda. Es van dirigir cap ha una gran plaça de sorra, allà a l'Àngela se li va gelar la sang, al veure una sabateta d'un nedo, tirat al terra, brut i sol.

Van continuar caminant per un carreró encara més sinistre que la resta i van anar a parar a un gran edifici de maons (o almenys el que quedava) amb un cartell amb lletres de llautó que deia: "centre de educació secundària Jaume olivera".

-Aquest va ser l'institut dels avis dels teus besavis. Fa molts anys que ningú passa per aquí com pots veure, però encara es manté l'estructura i el contingut del edifici...

L'Àngela va deixar d'escoltar a la seva avia, i va parar atenció a la gran porta de vidre trencat del seu davant, inútil ment tancada a clau per dintre.

-...la clau que portes ara mateix, obra un de les taquilles d'aquest institut, la numero 3101 per ser exactes. Però tens que trobar la tu mateixa, jo no et puc ajudar entesos? Quan la trobis, agafa el contingut i ves al cotxe, jo t'esperaré dins i amb el motor engegat.-

L'Àngela, no entenia les paraules de la seva avia, però la va fer cas i es va endinsar cap a les profunditats d'aquell sinistre edifici sense saber si es trobaria cap perill, ermada única ment amb una llanterna.

Es va posar a buscar la taquilla amb el numero que corresponia la clau. Quan va terminar de passejar per tot el primer pis, es va donar compte de que tota la planta tenien les taquilles amb el 1000. Així que va pujar per les escales fins al tercer pis, que li va costar, ja que les escales no estaven completes del tot. Va arribar al tercer pis amb el cor bategant a mil, amb la respiració molt rapida, llavors va ser quan la va veure, tirada al terra, plena de bolls i descolorida per el pas del temps. L'Àngela intuïa que algú en algun moment fa molts anys, va intentar per tots el medis, obrir aquella maldita i això li va fer tenir encara més curiositat sobre el contingut. El numero 3101 es veia molt borrós, i sota, es trobava la cerradura que obriria la endimoniada taquilla, i destaparia el misteriós contingut, que segurament havia portat a moltes desgracies.

No va tardar dos segons en obrir aquell vell armari de llautó, i la seva sorpresa va ser immensa a veure a dins, nomes hi havia un antic pen drive dins d'una mena de caixa protectora de plàstic.

En aquella època els pen drives es van substituir per els discs de memòria, o DM per abreviar. Tenien la capacitat de retenir 100 vegades més que un pen drive normal i per aquest motiu era molt difícil trobar un d'aquets si no es en un museu.

El va agafar i s va dirigir a tota velocitat, corrent escales avall en direcció al cotxe de l'avia amb tanta presa, que no es va detenir en recollir la llanterna del terra, quan aquesta es va escorri de la seva mà. Una vegada dins el cotxe va demanar a la seva avia que tornessin a casa, i la dona va obeir al que demanava la noia sense dir res.

#