(Segona part de Perdudes. NO us recomano que la llegiu sense prèviament haver fullejat la primera part.)
La Clàudia i la Mireia aconsegueixen escapar de les mans dels indígenes de l'illa "deserta" on van anar a petar per culpa d'un naufragi.
Però q...
Vam continuar corrent durant una estona indeterminada amb les mans agafades. Quan vam arribar a la platja ens vam abraçar plorant i a l'instant següent vam caure adormides de tanta tensió i cansament acumulat.
Vam dormir un piló d'hores, des del vespre fins les dotze o una del dia posterior.
-Clau, reina, queda totalment clar que estem en un territori poblat per gent primitiva que no ha tractat amb forasters mai en la seva vida. Cada cop tinc més ganes de trobar la manera d'escampar la boira d'aquesta maleïda illa. Explica'm el que et va passar després que ens separéssim.
Tot seguit li vaig relatar amb pèls i senyals el perill que vaig viure. Primer em van disparar un dard i vaig quedar estabornida. Em vaig despertar sobre el meu llit al costat d'homes fastigosos amb el cos pintat de colors negre i blanc, que era evident que no em volien fer res de bo. Uns minuts més tard m'ho van confirmar amb una foguera encesa. Em volien cremar viva i menjar-me, els molt bàrbars! Per sort va aparèixer la Mireia i em va rescatar, però podíem haver acabat totes dues socarrimades.
La gana va provocar que donéssim per acabada la conversa i ens poséssim a cercar menjar. Aquest cop vam tenir molt mala sort, a la platja no hi havia res comestible (a part d'aquells fruits verinosos, que penjaven de branques de poca alçada). Desesperades, vam constatar que l'única opció era endinsar-nos a la selva, cosa que ens provocava molt de respecte.
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
