(Segona part de Perdudes. NO us recomano que la llegiu sense prèviament haver fullejat la primera part.)
La Clàudia i la Mireia aconsegueixen escapar de les mans dels indígenes de l'illa "deserta" on van anar a petar per culpa d'un naufragi.
Però q...
Darrere la Mireia s'erigia imponent un extens foc. La columna que vèiem des de la cabana resultà ser un incendi. Un incendi que cremava sense parar desenes i desenes de metres quadrats per segon.
-Clàudia!!! Espavila o morirem cremades!
Immediatament, la Mire em va agafar de la mà i em va arrossegar corrents en direcció contrària al foc.
Estàvem suant la cansalada i corrent com mai abans havíem corregut. Però això era prou: el foc era molt més veloç que nosaltres...
De sobte vaig topar contra un arbre i tot el meu voltant es va tornar fosc, ben fosc.
MIREIA
La Clau va perdre el coneixement per culpa del maleït arbre i la vaig retenir just abans que caigués a terra. Les calentes flames ens trepitjaven els talons i l'única opció era dur-la en braços. Així que vaig carregar-me la Clàudia a l'esquena i vaig córrer a tota pastilla entre l'exhuberant i espessa vegetació de la selva, perseguida per un afamat foc.
Al cap d'uns minuts el cos em va començar a fallar i no em veia amb forces de seguir endavant, però pensar en la Clàudia i el futur que ens esperava juntes em feia recuperar energies.
La platja no es veia enlloc i em vaig preguntar on ens devíem situar exactament de l'illa. Estava desesperada i la visió se'm va tornar borrosa degut a les llàgrimes que em rajaven involuntàriament dels ulls.
No plorava perquè sentís ràbia ni pena, si no perquè el fosc fum de l'incendi ens va envoltar i m'irrità greument la retina.
De sobte em va semblar sentir veus humanes murmurant paraules incomprensibles. Em vaig aturar en sec ja que davant meu no seguia el camí, hi havia un gegantí roc que no ens permetia el pas.
Vaig girar-me desesperadíssima i em vaig trobar rodejada completament de foc i de fum. La Clau encara seguia inconscient a la meva esquena. Me la vaig treure de sobre i vaig contemplar el seu preciós rostre segurament per última vegada.
En aquell moment vaig assumir que aquella seria la nostra fi.
El fum negre ens va envoltar per tots costats, els murmuris humans van tornar a ressonar dins del meu cap però aquesta vegada em van semblar més aviat crits histèrics, la calor es va apoderar de mi i em vaig aferrar amb força a la Clàudia.
El meu cos no responia. Els ulls se'm van anar tancant a poc a poc i l'última cosa que vaig veure va ser el fum gris. Segons més tard, ja havia perdut el coneixement...
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
