(Segona part de Perdudes. NO us recomano que la llegiu sense prèviament haver fullejat la primera part.)
La Clàudia i la Mireia aconsegueixen escapar de les mans dels indígenes de l'illa "deserta" on van anar a petar per culpa d'un naufragi.
Però q...
Un sospir d'alleujament em va sortir involuntàriament, pensava que la Mire se n'havia anat a l'altre barri. Igualment, estar en coma és una cosa greu.
La Dolors va seguir parlant.
-Aquí no hi ha indígenes, Clàudia. Som un grup d'actors i actrius que estem gravant una pel·lícula de Hollywood que s'estrenarà d'aquí a tres anys. En Jimmy és el "jefe" i el director de la peli. Els "indígenes" són gent normal com tu i jo que s'han de disfressar d'aquesta manera per representar els seus papers.
-Què??!! I llavors per què se'm van intentar menjar?
-Bé... Va haver-hi una coincidència increïble. Resulta que en la pel·lícula els indígenes atrapen a una noia i la seva amiga la salva. A ella, però, li pispen el diari. En resum, vosaltres, sense saber-ho, vau interpretar el paper de les actrius a la perfecció i ningú va adonar-se que les vertaderes actrius havien estat reemplaçades.
-Òspita... No m'ho esperava pas, això! -vaig exclamar sorpresa.
La Dolors anava a reprendre la xerrada (no callava ni sota l'aigua) però la vaig haver d'interrompre per una raó més important.
-Porta'm on és la Mireia, si us plau.
-A les seves ordres, capitana!
La Dolors em queia bé però aquell no era un moment per a riure.
A l'instant es va posar en marxa i vam aturar-nos una desena de metres més lluny.
-És aquí -em va dir mentre obria la cremallera de la tenda- T'espero fora.
Vaig endinsar-me en la foscor de la tenda i vaig sentir la respiració tranquil·la d'un ésser viu. A mesura que la vista se'm va anar acostumant a la poca llum que es filtrava per l'estructura, vaig distingir que era clavada a la tenda on em vaig despertar. Tenia un escriptori (aquest estava més endreçat) i una llitera (al llit de dalt hi havia una persona tapada completament amb un llençol).
Vaig deduir que era la Mireia, així que m'hi vaig atansar a poc a poc i vaig allargar els dits cap al llençol.
Vaig destapar-lo amb cura i l'únic que va poder sortir se la meva boca va ser un crit de terror.
-AAAAAAAAHHHHHHHH!!!
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
