(Segona part de Perdudes. NO us recomano que la llegiu sense prèviament haver fullejat la primera part.)
La Clàudia i la Mireia aconsegueixen escapar de les mans dels indígenes de l'illa "deserta" on van anar a petar per culpa d'un naufragi.
Però q...
Tot i veure'ns, no va delatar-nos. Va seguir el seu grup, que ens cercava en va.
-Estic al·lucinant. Per què no els ha dit res?
-No ho sé, Clau, no ho sé.
Uns minuts més tard, el mateix noi va venir corrents sense fer gens de soroll i es va plantar dalt de l'arbre amb una agilitat sorprenent.
-Hola. Jo saber poc català. Vosaltres en perill. No mogueu d'aquí fins nit. Llavors vosaltres marxar amb mi.
-Qui ets? -va preguntar la Mireia.
-Ser soldat. Jimmy dolent. Jo treballar per ell. Ell donar pocs diners a jo. Família jo ser pobre. Indígenes esclaus Jimmy. Però ell tenir punt dèbil. Jimmy por esperits. Jimmy dolent.
-Sí, ja sabem que en Jimmy és dolent. Però per què?
-Ell obligar indígenes muntar campament. Després matarà indígenes. Jimmy vol entrenar militars. Això ser secret. Vol fer guerra.
-Què?! O sigui que el vostre "jefe" us vol entrenar per provocar una guerra? -vaig qüestionar.
-Sí.
-Tot això està molt malament -va concluir la Mireia- Però nosaltres no ho podem solucionar. L'únic que volem és tornar a casa.
-Jo tenir pla -va contestar el noi- Escolteu- i ens va explicar fil per randa la seva descabellada idea.
-Mmm... Bona idea... Però és arriscada...
-Ja. Vosaltres ajudar a mi i jo ajudar a vosaltres. Okay?
-Okay -vam dir la Mireia i jo a l'uníson.
-Feu-me cas. Tot sortir bé. Fins la nit -el noi es va acomiadar i va desaparèixer tant ràpid com havia aparegut.
La Mireia i jo no sabíem com reaccionar. S'obrien les portes per tornar a casa. L'esperança va envair els nostres cossos i vam tornar a experimentar felicitat després de tant de temps.
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
