The New Day

Número Tres.

    Els deu minuts que passem dins el Jeep es fan eterns i ningú diu res, només sona la ràdio a tot drap. La noia de la meva esquerra es dedica a mirar endavant amb la vista perduda en algun lloc que ningú podria desxifrar. Al seu costat també n'hi ha una però aquesta està enganxada al mòbil ,com si fos el seu tresor, i que no el vol deixar anar perquè el mira cada trenta segons, si ho sé, m'avorreixo molt. A darrera s'han assentat dos nois i cadascú mira a la seva respectiva finestra. A davant, al costat de l'Axel, hi ha un noi que es mira els texans o el terra, no ho sé ben bé.

     Al cap d'uns segons, arribem a un camí de grava amb tot de casetes de fusta als seus costats. Aquestes tenen un petit porxo a davant i dos finestres a l'entrada. La porta és de color gris que trenca l'equilibri que té la fusta. A cada d'elles, hi ha un número escrit amb color groc cridaner que reflexa la llum del sol cap a nosaltres. Em tapo els ulls amb la mà perquè no em vingui directament i noto que seguim avançant. Finalment, guanya la curiositat per sobre del meu benestar i obro el ulls. Ja no estem en un camí on hi ha casetes, sinó en un gran espai amb una petita rotonda amb una foguera apagada al mig. Al seu voltant hi ha arbres grans i robustos com els de l'entrada de la Seu. Les seves fulles són d'un verd intens i una breu brisa les remou. Els vehicles s'aparquen en forma circular a les afores de la foguera.

Tothom, és a dir, les persones de la meva cabana, no miren cap detall ni aixequen la vista del seu punt fixa.
        -Ja podeu baixar però os haureu de col·local en fila per contar-vos i explicar-vos unes quatre coses més.
    Baixem del vehicle i anem cap a la munyó de gent. Com ha dit l'Axel, ens col·loquen per fila però per ordre alfabètic. Gràcies al meu cognom vaig cap al mig de la fila sense esperar molt bé del que pot passar a continuació. Els monitors ens mirem amb serietat, menys un que està somrient d'orella a orella. És altíssim i prim, però no esquelètic.Té els cabells negres llisos i li cauen uns quants cabells per sobre els seus grans ulls del color del cel, quasi blancs. Els seus llavis prims però grans i carnossos s'aixequen per fer un altre somriure que fa que li surtin uns clotets molt curiosos. Per un segon que dura molts segles, em mira i em pica l'ullet. Aquest gest em provoca una esgarrifança mentres intento esborrar els records del meu cap. Em concentro a intentar escoltar el que diran els monitors.
     Una noia alta i esvelta fa un pas endavant cap a la filera de nois i noies. Dos monitors més la segueixen mentres comencen a revisar a cada un dels resident buscant objectes que pugin fer mal als altres. Per desgràcia, em toca el monitor que m'ha picat l'ullet. Les seves mans fortes toquen el meu cos i obro els ulls com una boja. Abaixen pel meu cos, reseguint la meva silueta i les corbes del meu cos. La calor em comença a pujar a les galtes mentres m'estic imaginant unes mil maneres de donar-li una bona hòstia. Deixa de tocar-me per fixar la seva mirada directa amb els meus ulls.
        -Em dic Trebor, Trebor Parken. Seré un dels teus monitors durant aquest període i si tens algun dubte o alguna necessitat pots comptar amb mi- la seva veu greu ressona dins el meu cap i em torna a picar l'ullet. Que maco tu, un monitor que va xulo i de "Don Juan"- a reveure, senyoreta.
    Miro cap a un altre costat sense respondre. Ell se'n va com si no hagués mig flirtejat amb mi i va per la seva següent víctima: una noia castanya amb el cabell tallat a la mida de la barbeta que anava al meu Jeep. En Trebor li dedica un somriure atrevit i comença a buscar algun instrument ofensiu. Ho fa de tal manera que em fa fàstic i aparto la mirada amb arcades per tot arreu. Els monitors, a poc a poc, es van reunint davant de nosaltres amb els brazos creuats sota les aixelles. Ens dediquen una mirada desafiadora però la canvien automàticament per un dolç somriure. L'Axel pica dos cops de mans i s'aclara la veu amb un soroll horrorós que em recorda al meu pare quan tenia mocs al coll pel refredat. Poso els ulls en blanc mentres espero a que un suposat imbècil parli d'un vegada.
        -Benvinguts al oficial centre de Reforç Emocional per Adolescents Problemàtics. Aquí conviureu amb cinc companys que no ceneixeu de res o potser algú sí però no és comú. Tindreu un horari d'activitats que està triat per cada tipus de persona que sou i amb quina normalitat teniu problemes ja siguin d'ira, de violència, d'estabilitat, etc. A cada activitat, s'assignarà una parella així apendreu a passar reptes junts però també a callar si és necessari o a dialogar en cas de discusió. Hi ha sis activitats al dia i entre mig d'elles hi ha estones lliures i els àpats. El toc del matí és aquí a les nou en punt. El del migdia també és al mateix lloc, és a dir, aquí a l'una menys cinc però els encarregats de preparar les taules dels àpats han de venir deu minuts abans. I la més important, el toc de nit és a la vostra cabana a les onze en punt. No deixarem passar ni un minut més i si algú es passa això per els nassos, tindreu conseqüències. Ara os deixarem el dia lliure perquè us relacionen i os instal·leu amb tranquil·litat.
Hi ha gent que aplaudeix i gent que no fa res, bàsicament, com jo. Ens comencen a cridar pel número de les cabanes i m'acosto al meu grup que està al costat del Jeep amb el que hem vingut. L'Axel comença a baixar les maletes sense cap esforç, molt àgil i els seus fibrats braços queden al descobert. Quan fa moviment els músculs se li marquen i sobresurten unes quantes venes dels braços. Em quedo mirant-lo amb una sensació d'eufòria, m'encanta aquest tret en els nois. Agafo la meva quan ja està al terra i ens encaminem per el recorregut que hem fet abans. Els arbres deixen una plàcida sombra per tot l'espai del camí i bufa una suau brisa que ens remou el cabell a totes les noies. El soroll de les sabates de tota la gent xocant amb la grava em dóna una sensació d'equilibri amb tots els elements. Es senten uns quant ocells cantar i els rajos de sol es filtren entre els arbres i, de tant en tant, m'iluminen la cara.