The New Day

"Aprofita el que vols somía amb el que tens"

    Quan s'acaba la primera hora em donc compte de que m'he passat la major part del temps en un altre món o riguent de les tonteríes d'en Liam. L'Axel ens ha indicat la caseta i la planta a on tindrem la nostra teràpia en parella i, gràcies a tot, no m'ha tocat anar amb un desconegut. Sí, no conec gaire a en Liam però almenys ens hem dit quatre coses. A fora del pavelló fa més aire que al principi del dia i em fa volar tots els cabells. A ell també se li mouen i em fa gràcia perquè uns quants cabells meus li van a parar a la samarreta. Em fa una ganyota d'exasperació i jo li doc un petit cop amb el puny tancat a l'espatlla.
    Al cap d'uns minuts entre empentes i estirades de cabell, arribem a la cabana de teràpia. Veig unes quantes persones que surten de dos en dos de la caseta. Algunes conversen i d'altres ni es miren a la cara, cadascú al seu rumb. Entrem per la porta principal, com no m'estranya, està feta de vidre translúcit. Al seu interior hi ha recreada com una sala d'espera amb un sofà de fusta a cada costat de l'habitació i dues portes blanques al fons. Hi ha una escala en forma de cargol al fons a la part esquerra de la sala. Als costats dels sofàs hi ha unes tauletes, també de fusta, amb revistes al damunt. No es cansen mai de la fusta o què? Recordo que abans l'Axel ens ha dit que teníem la teràpia al segon pis i agafo del jersei a en Liam per empenyar-lo cap a les escales. Es senten els estrèpits de la fusta a sota nostre quan la trepitgem i em mossego la llengua. No sé el perquè ni com em fa tanta engúnia tot aquells sorolls. A la segona planta, la sala és idèntica a la que acabem de veure i em posa la pell de punta. A la nostra esquerra hi ha una porta amb el número tres i una mica més enllà hi ha una igual amb el número quatre. Entrem a l'última, és a dir, la quatre i una senyora d'uns quaranta anys aproximadament ens rep amb un somriure. L'habitació també és semblant a la sala d'espera ja que té un sofà a la part del fons de la cambra. Al seu costat hi ha una làmpada gran i al davant, hi ha una gran butaca amb la senyora asseguda. La seva pell és d'un color tirant cap a morè. El seu cabell ros i les cames se li dissimulen una mica però no del tot. Té les faccions suaus. Els seus ulls són petites esferes negres acompanyades d'unes pestanyes ben llargues. Té el nas prim i una mica aguilenc. Els seus llavis són prims i llargs que donen la sensació de que tingui una boca immensa. Està prima, no hi ha cap dubte i puc observar que no porta anell de casada. Em centro uns quants minuts, o segons, més en ella fins que decideix parlar.
        -Gràcies per venir nois. Sóc la doctora Elisabethz Morgan i us ajudaré durant tot aquest trajecte. En primer lloc, em parlareu una mica de vosaltres mateixos. Tranquils, jo ja faré les preguntes i vosaltres simplement haureu de respondre-les. Més endavant, ens centrarem en els traumes que heu patit o si no n'heu patit ens centrarem en males passades. I finalment, ens concentrarem en com ha anat evolucionant tota aquesta teràpia. Recordeu que hem teniu els sis dies que hi ha el campament obert. El diumenge se us deixa el dia lliure, no us ho havien dit, m'equivoco?-deixa anar una rialla alegre i molt fina com si la hagués estat practicant dia rere dia perquè surti perfecte- Bé, doncs comencem. Em.. Katheryn, oi? Ets la primera.
        -Només Kate.
       -D'acord. Quants anys tens? Què t'agrada fer en el teu temps lliure? I, per descomptat, quines són les teves il·lusions?
     Em penso una mica la resposta. A veure, en el meu temps lliure què faig? Llegir, dormir, menjar...
        -Tinc disset anys. Aprofito el meu temps lliure per llegir, passejar, escriure fragments o idees que se'm passen pel cap. També dormo molt sovint i tinc son tot el dia perquè des de fa una temporada vaig bastant cansada. Em, què més? Ah, sí. En un futur molt llunyà m'agradaria anar a viure a un lloc estranyer, és a dir, un lloc nou on no conegués a ningú, on no tingués arrels familiars ni res per l'estil.
   Va anotant a la seva llibreta unes quantes paraules o línies que no arribo a veure des-de aquí. Em posa dels nervis i em començo a treure més pintura de les ungles per distreure'm. El soroll del bolígraf xocant amb el paper em posa la pell de punta. Poso els ulls en blanc per mostrar la meva desagradable situació que estic patint. En Liam em rodeja amb el braç les espatlles i m'acosta una mica cap a ell. Els nostres rostres queden a uns quants centímetres un altre cop. Tampoc es cansarà mai de fer-ho?
        -Estarà apuntant que avui estàs de mal humor. Què és això de posar els ulls d'un monstre, eh?-ho diu amb un fil de veu tan greu que em costa saber exactament el que ha dit- portat bé, avui estàs molt guapa.
    M'acarícia la mandíbula amb els dits. Té la pell freda i em fa pujar un calfred per l'espinal. Per un segon, em sembla que em va a fer un petó però deu veure els meus ulls esbatanats i s'ha fet marxa enrere. Es separa de mi, molt poc, deixant de rodejar-me per preparar-se a les preguntes de la doctora. No m'havia fixat pas que la sala està decorada per quadres de flors. Són de colors molt vius i ressalten amb el to marronós de l'habitació. La veu d'en Liam ressona amb força però no consegueixo desxifrar-la.