The New Day

10.

Matthew's POV:

    Ja no sé què fer amb aquesta situació que m'està desesperant i cabrejant alhora. L'Aiden i la Lydia no paren de dir-me quatre mil coses i jo no puc escoltar-ne cap perquè parlen de cop i junt. Que si hauria de dir-li això que si hauria de dir-li lo altre. No saben que jo tinc opinió pròpia? A més, jo no els hi he demanant consell i ja sé que ho fan amb la més bona intenció del món però es que em posen dels nervis ara mateix. La Lydia comença a alçar la veu per sobre la seva i ell contraataca. No es cansaran mai aquests dos? És clar que no, són tan igualets. Ara sí que han acabat amb la meva paciència d'una vegada.

        -Vosaltres dos calleu ja! No sabeu que jo també tinc cervell i seré jo qui decideixi el què fer? Mireu perquè ara mateix la vaig a buscar per demanar-li disculpes. Esteu contents?-La meva veu sona forta i contundent, tant que els fa callar de cop. No han tardat ni dos segons ha somriure entre ells.- Ja us explicaré com ha anat tot. Ah, digueu que no em trobo bé perquè no crec que estigui en condicions per anar a les activitats de la tarda.

    Comencen a picar de mans i a cridar per donar eufòria al meu acte de valentia. Unes quantes taules del menjador s'han girat a veure què passa i jo no puc evitar sentir-me intimidat per uns segons. Des de quan m'he tornat tan vulnerable a les mirades de tothom? Passo massa temps amb la Kate, deu ser això. Calla d'una vegada i concentra't! La trobaré i li diré tot el que penso d'ella ja que no esperaré ni un segon més a confesar-li tot el que sento en aquets miserables moments. Tinc por de no ser correspost per el que ha passat, espero que es pugui arreglar perque sinó sóc home mort. Des de quan m'afecta tant aquesta noia? Que diguem tampoc té res de l'altre món, només té uns cabells rossos que m'encanten. També estan els seus ulls rasgats de color verd clar, que són com la meva major debilitat i després està la seva forma de caminar... Espera, què estic dient? La seva forma de caminar? Sembla que m'hagi empassat un munt de pel·lícules d'amor. Pot ser és pel fet de que estic completament enamorat d'ella? Ho estic? Un munt de senyals m'indiquen que sí. Déu meu! Ara sí que els nervis s'han apoderat de tot el meu cos a cada passa que faig cap a la nostra cabana. I si no està allà? Segurament hi serà perquè si jo fos ella no em voldria quedar ni un minut més en el refugi de l'Axel ja que ara li portarà mals records per culpa meva. De debò, que encara no em crec el imbècil que estic fent. Em creurà quan li digui tot o em rebutjarà? Crec que té més números la segona opció més que la primera. Sincerament, estic molt FOTUT.

Kate's POV:

El pati de darrera la cabana és molt més acollidor del que m'esperava. Em sento en l'hamaca que sembla que ningú l'hagi feta servir i em posos mirar al cel. Està una mia tapat per els arbres que estan pel voltant però no puc evitar veure el intens color blau. Un lleuger vent em remou els cabells davant del meu rostre i els aparto amb molt de compte. Tot ha canviat tant des de allavors. Abans de l'accident jo era molt més confiada, més oberte i no tenia tants de problemes flotant pel meu cap. No tenia cap problema d'ira ni patia cap tipus d'estrés però ara sí, i amb molta freqüència. És que tot el que succeeix a la meva vida és com si tot hagués d'acabar en orris, com si jo no pogués ser feliç en cap moment sense pensar-m'ho dues vegades. No sé si cap dia aconseguiré riure fins que em faci mal la panxa sin que se'm passin mil coses per la meva ment. Diuen que és la eina més poderosa que tenim però també pot ser la teva autodestrucció. M'estaré tornant boja? Jo opino que sí perquè tot això a ja supera els meus límits de saturació. Sobretot amb l'incident d'en Matthew. Realment creia que jo li agradava i ara veig que estic totalment equivocada. Totes aquelles senyals que em donava eren falses? M'ha arribat a mentir alguna vegada? La por s'apodera del meu cos per un segon quan sento un gran soroll de la porta principal de la cabana obrint-se. Faig el mínim de soroll possible per si és un agressor. Déu meu, estic flipant, com pot haver-hi un tipus de persona així en un recinte tancat per a menors? Estic ben paranoica. La porta que accedeix al pati s'obre i no puc evitar que em creixi un petit somriure per la cara. Què fa ell aquí?

        -Kate, si us plau, deixa'm que m'expliqui. Hi ha una raó pel que fet avui al matí i em sap greu com he reaccionat. Primer de tot, em podries perdonar?

Me'l miro amb diversió. Aquest noi no es guanyarà el meu perdó així com així ja que m'ha fet sentir com un estúpid paper de fer servir i tirar-lo després. Oh no, que es prepari per la bomba que li estic a punt de fer senyors i senyores. I el joc comença... Ja! M'aixeco amb gràcia de l'hamaca, encara que sempre costi un munt, i m'acosto a poc a poc cap a ell. El seu rostre queda molt més alt que el meu perque em treu uns bons centímetres. Ell capta l'indirecta i el baixa cap a mi amb els nostres ulls mantinguent contacte visual. Els seus ulls maragda m'atrauen d'una manera quasi irreal i em quedo una mica perduda en ells. Quan reacciono, en Matthew té una mà posada a la meva cintura i l'altra a la meva part dreta del coll. Com s'ho fa per espatllar-me tots els meus plans amb aquesta energía que ens enganxa? El seu tacte no estava prevís en el meu joc així que m'agafa totalment per sopresa i encara més que roci els seus llavis sobre els meus. És un petó dolç i efímer a la vegada, tant efímer que deixo anar un sospir, més aviat un gruny, quan es separa de mi. Li creix un somriure juganer pel seu rostre i no puc evitar que me'l enganxi. El joc a la merda, això és molt millor. Les papallones han tornat al meu estòmac i els nervis també. Què passarà ara? Per què no deixa de mirar-me d'aquesta manera com si volgués materialitzar la meva roba però a la vegada me la volgués deixar posada? Kate reacciona i no facis preguntes estúpides que no tenen resposta! Al caps d'uns segons, torno a tenir els seus llavis a sobre dels meus. És una sensació de calidesa i de voler més a la vegada. Vull més? Estic preparada per un altre rebuig sense avís? Clar que no! En Matthew s'adona que estic en un altre planeta i que és per ell. Li agafo la mà i me'l emporto a l'hamaca per que es segui amb mi. El miro directament als ulls esperant a que m'expliqui tota l'història.

        -Diga'm, estic preparada per saber-ho tot. Ara, m'entens?

    Empassa saliva amb dificultat i des d'aquí puc sentir com té el gust de la bilis al mig del coll. Està preparat pel que m'hagi de dir? Inspira amb molta força i deixa anar una bona quantitat d'aire pel seu nas. És possible que estigui nerviós per dir-m'ho? Si sóc inofensiva! A més, si no confia en mi aquestes altures és per matar-lo, no? Els seus ulls es tornen a trobar amb els meus i em reflexen por, pànic i emoció alhora. Tants sentiments en tants pocs segons? Noto com es prepara per parlar quan els seus llavis es van separant lleugerament.

Em puedo paralitzada, sense paraules i sense aber ben bé com reaccionar davant de tot això.