The New Day

Secrets.

    La setmana ha passat lenta i molt, però que molt dura. En Matthew i jo no em tornat a parlar i suposo que en Matthew li ha dit a en Liam perquè no es separa de mi en cap moment. Aquell dia em vaig desmaiar o això m'han dit tots. Des de allavors, la meva alimentació és a base de menjar bullit, sense quasi bé sal ni excés de sucre acompanyada de tres pastilles de color blau al dia. A part d'en Liam, ningú més m'ha dirigit la paraula i és com si jo no estigués aquí. Sincerament, no em sento part de tot aquest món tan estrafolari. Bàsicament, he passat la major part d'aquests dies arrossegant-me com un zombie. Però, per fi, avui som diumenge, és a dir, tenim el dia lliure i ens han dit que si ens volem saltar els àpats, podem però haurem d'acceptar les conseqüencies. Ah i gràcies a en Matthew he tingut que recuperar les meves tres hores perdudes entre setmana.

    Quan decideixo que ja és hora de sortir del llit, m'afanyo en sortir de l'habitació. Els meus pantalons curts negres de xandall se m'enganxen a les cames per la suor. Em passo una mà pel cabell mentres em faig un monyo improvisat. Avui passo d'anar a esmorzar amb tots, ja agafaré alguna cosa de les màquines de menjar que hi ha al costat del pavelló. Sortir d'aquí m'aniria molt bé. Quan baixo els esglaons veig que tothom ja està abaix i que han portat menjar d'allà on volia anar. La taula gran està plena de sucs, galetes, xuxes, patates, etc. Ningú s'immuta a la meva presència fins que en Liam es gira per mirar-me. Em dedica un somriure petit i em fa un munt de senyes perquè em senti al seu costat que la Lydia se li escapa el riure per sota el nas. Renego una mica mentres esbufego però acabo acceptant el lloc.

    A taula, agafo un suc de pinya i tres galetes de piquets de xocolata. La Lydia i la Pauline mantenen una conversa sobre no sé quin noi que està molt bo i que és guapíssim del seu grup. En Matthew parla amb en Liam i l'Aiden sobre un partit de futbol que no he vist i ni m'interessa veure'l. Mentres menjo tinc la mirada fixa als meus aliments i m'adono que tinc les pastilles a l'habitació. Poso els ulls en blanc per demostrar el meu fàstic a les escales i un pot transparent impacta amb el meu braç. Són els meus medicaments i veig que en Matthew em fa un cop de cap mentres es posa una galeta completament de xocolata a la boca. Li articulo un "gràcies" però no m'està mirant.

-Què voleu fer avui, camarada?

La veu d'en Liam ha sonat molt forta i em sorprenc. Ningú diu res i em fa gràcia.

-Podríem demanar a quelcom monitor que ens portés a la costa, ja que estem a prop d'ella. Allà ens banyaríem o faríem alguna cosa que aquí no es pot fer. És una opció, eh. Si no voleu,-la veu de la Pauline és un pèl aguda però decidida- proposeu una altra.

-A mi em sembla molt bé Pauline. Qui s'apunta nois?-diu la Lydia.-

-Va, jo vinc. I, com que sóc el millor, vindran tots.

En Liam fa petar la llengua mentres s'aixeca i diu alguna cosa que no arribo a entendre. Sento que l'Aiden i en Matthew també accepten i no hi ha més remei perquè jo no accepti. En Liam em mira amb els ulls molt oberts i fa com si un nen petit estigués tinguent un atac de nervis. Ric per sota el nas i assenteixo amb el cap. La Pauline va a demanar a quelcom monitor que ens acompanyi. Tots pugem cap a les habitacions a preparar-nos.

    El silenci en l'habitació es incomodíssim. En Matthew es treu la samarreta de tires del pijama i es queda mig nu mirant cap a l'armari. Té l'esquena forta i se li marquen bastant els músculs. Inconsientment, em mossego el llavi inferior. Es gira cap a mi i es ve cap al meu llit. S'asseu al meu costat però mantinguent les distàncies. Dedueixo que vol que parlem del tema del altre dia, ja que si jo fós ell m'estaria menjant el cap pensant que li ha pogut passar a aquesta noia tant rara que sóc. Es posa una mà al cabell i el fa tirar cap amunt. Els seus ulls es veuen més marrons quan no els hi toca el sol.