The New Day

Riures i plors, però emocions.

{El destí pot desafiar-se así mateix perquè si les coses estan escrites en quelcom lloc, com és que hi ha canvis en elles si són imborrables?}

Els minuts han passat lents mentres les cançons sonaven a la ràdio i el pare no mantenia més de dos paraules amb mi, només monosíl·labs sense cap senyal d'expressió en el seu rostre. Els seus ulls estaven clavats a la carretera i només em mirava de reüll de tant en tant.

    Arribem a un gran centre rodejat de grans murs de rajoles vermelles cridaneres amb una tanca principal de ferro i or enorme. Hi ha una gran filera de cotxes esperant que s'obri per entrar. Uns quants piten i d'altres es limiten a no fer res. Dono uns quants copets nerviosos als meus pantalons negres trencats pels genolls mentres miro per la finestra aquell edifici on passaré les pròximes vuit setmanes. És una estructura, amb aires de castell medieval però amb decoracions més luxoses. Les finestres tenen diferents vidres de colors; lila, blau, groc i verd. El que em crida més l'atenció és la pedra negra que abunda per tot l'edifici i em provoca una esgarrifança per tota l'esquena. És com un primer pla d'una pel·lícula de terror barata però que t'acollona tant que no pots dormir per la nit sense revisar-ho tot deu cops mentres fas caça d'una cosa no visible per la vista humana. I per ressaltar-ho encara més, hi ha gàrgoles d'uns animals horribles, segurament mitològics, sobre unes cúpules de vidre que estan situades als costats i li proporcionen una simetria més estranya a l'arquitectura.
Sense adonar-me'n, els cotxes comencen a avançar entre mig de la tanca i els nervis se'm colen per dins els músculs. Introdueixo la mà dins la butxaca i acarício la sabata amb tendresa, procurant no desfilar-la més del que ja està. Si estiguessis aquí, tot seria més fàcil. No tindria aquest problema, no estaria en aquesta situació i no et trobaria a faltar. La sensació de buit torna i se'm menja per dins, com si no volgués deixar cap òrgan intacte ni cap vena bombejant la sang pel meu cos. Una fredor em travessa l'espinal quan passem per la tanca i observo els patis delanters; són dos grans porcions de verd que s'entenen més enllà de l'edifici pels seus costats i estan plenes d'arbres grans i corpulents. Hi ha uns quants bancs de color blanc davant d'una font de marbre amb la forma d'un dofí que està entre dos arbres majestuosos a la porció de l'esquerra. La furgoneta avança pel camí de grava entre el petit trànsit que s'ha format davant la porta principal. És sis metres més gran que jo i tota feta de vidre translúcit, i puc veure el reflexe de tots els vehicles aparcant-se davant d'ella. El meu pare inaugura una nova filera d'aparcament i molta gent s'hi afegeix. Les cames em fan figa i m'he d'agafar amb força a la porta per no caure i donar-me una bona patacada.

Un cop a terra, la grava se'm clava a la sola de les meves botes negres de xarol amb els cordonts grocs. Vaig a la part de darrera del vehícle i el meu pare ja està obrint el maleter mentres treu la maleta sense cap esforç. M'he de posar en forma, he perdut molt de pes durant aquests mesos. Ell em treu del meu món quan m'entrega la maleta amb un somriure. Aquest gest m'alegra i corro per abraçar-lo. Amago la cara en el seu pit, sóc molt més baixa que ell, i fa olor a casa, la casa que trobaré a faltar molt durant aquest període de temps tancada en aquesta farsa de castell de Dràcula. M'acarícia els cabells amb un gest ràpid i senzill, però ha valgut la pena perquè hem trencat el malestar d'abans. Li faig un petó a la galta i ell em fa un al front, afectuós. Ens quedem una estona callats, jo mirant al terra i ell al cel.
-Intenta passar-t'ho d'allò més bé, d'acord?
-Això no t'ho puc assegurar, mira tot això -gesticulo mentres assenyalo tot el veig- és de bojos, és com si el marquès d'una època mitjana hagués retornat i s'hagués fet amic de Dràcula per montar el castell més estrany possible.
El meu pare em mira amb uns ulls esbatanats, però en qüestió de segons, esclatem a riure com dos nens petits. Es passa un dit pels ulls per treure unes quantes llàgrimes causades pel riure. Em fa mal la panxa de tant de riure i finalment, ens despedim amb una altra abraçada llarguíssima. Fa adéu amb la mà i deixa veure com tot el seu rostre s'arruga a mesura que li creix un somriure trist. Li llanço un petó i ell fa veure que l'agafa i després es gira com si res cap al cotxe però es pot veure que té les espatlles caigudes. Miro la furgoneta fins que se'n va i la perdo de vista.