The New Day

Torna-ho a dir.

Matthew's POV:
Fa 11 mesos, un divendres 7 de setembre:
El fred vent ja es comença a notar encara que només estiguem a setembre i uns quants núvols grisos amenacen al sol brillant. Les ganes de veure-la es fan notar i no puc estar més impacient per dir-li que, encara que siguem molts joves i que pot ser que no sabem què és l'amor de debò, vull proposar-li que sigui la meva parella per tota la meva vida. Li agradarà? Segur que sí, sempre m'havia parlat de que estaria "súper" emocionada, aquestes són les paraules exactes dites per ella, si el nostre futur sigués conjunt. Els meus dits van a la caixeta que tinc a dins de la butxaca de la jaqueta negra esportiva. L'anell no és res del altre món i no era dels cars però a mi, encara que sigui un home, m'ha fet una il·lusió enorme quan l'he vist a l'aparador d'aquella joiera que tant li agrada. Els meus i els seus pares m'han ajudat una mica amb el que és el pagamament i saben tot el que tinc planejat però m'ha costat bastant convèncer als seus, ja que són molt protectors amb la seva filla única.

Els minuts passen constants quan em dirigeixo a la nostra cafeteria preferida. És un petit local al nord de la ciutat que el vam descobrir junts per això és tant especial per nosaltres. És molt acollidor i amb uns aires dels anys seixanta, però a la vegada rústic. Normalment, no hi ha molta gent així que podem estar tranquils sense cap distracció e interrupció. També, fan uns muffins que estan boníssim i a la Melissa li encanten. Sincerament, a mi em van començar a agradar gràcies a ella. Déu meu, estic tan enamorat d'ella que no sabria com suportar l'estrès i, bàsicament, ser jo si no estigués al meu costat.

El nostre amor és complicat. Hem tingut unes quantes petites baralles, algunes de més fortes i algunes de més fluixes, i a vegades hem arribat a l'extrem no parlar-nos durant dues setmanes. Jo sempre sóc el que demana perdó abans perquè sóc bastant dèbil envers de la Melissa. Té molt de caràcter i és tossuda, però quan dic aquest mot em refereixo a una cosa inhumana. En tot aquest temps, no he dubtat mai de la nostra força i estic segur que ella pensa el mateix, encara que a vegades vulgui demostrar el contrari.

Malgrat el poc temps que porto caminant ja arribo a la porta del local i la veig sentada en una taula a prop dels curiosos finestrals. No nota la meva presència fins que estic a uns segons d'obrir la porta. En aquell moment m'entra el pànic al cos només de veure-li els ulls vermells i inflats per haver estat hores plorant. Sé que ho ha fet perquè sempre que ha dedicat estona a que li llisquin llàgrimes mai em mira directament els ulls, si més no, es centra en una part del meu cos per estar més egura de sí mateixa. En el punt que estic dins la cafeteria un aire tens i pesat m'envolta. S'haurà barallat amb els seus pares? No, és  impossible. Fa una estona he anat a casa seu per anunciar que ho faria avui mateix i estaven molt il·lusionats per la notícia. Un no-sé-què em ve al cap i em diu que tot està relacionat amb nosaltres. Haurà decidit què el que tenim no val la pena? És molt estrany, si durant aquesta setmana hem estat més bé que mai. Em  rasco una mica el clatell abans de sentar-me en el seient de davant seu perquè trobo que és més idoni per aquesta situació. Realment, no puc desxifrar el que m'espera darrera de les seves paraules o reaccions. La Melissa deu notar el meu estat perque m'agafa una mà i ara sí que em mira. Els seus ulls reflecteixen el veritable costat de la tristesa i no puc evitar sentir-me dolgut. He fet alguna cosa que no hauria? No li he dedicat el temps necessari a la nostra relació? He insinuat quelcom que a ella no li agradi?

Les preguntes em van d'un costat a l'altre mentres l'observo. Em té una mà entrellaçada amb els seus dits però amb l'altra està rascant la taula. Com és possible que els nervis la estiguin consumint tant? Més ben dit, com és que m'estan passant factura a mi? Apreto una mica la nostra conexió i assenteixo perquè prossegueixi el que em vol dir o ensenyar. Afaga un bon grapat d'aire amb la boca i el deixa anar ràpidament, com si volgués controlar quelcom impuls. De debò el que em vol dir requereix tnat d'esforç?