T'aixeques un bon dia i no saps el que t'espera.
Aquella nit havia tingut un sonmi, extrany però bonic. Anava vestida amb un vestit blanc, curt, de tirants, bastant còmode... Estava en un camp, no era gaire maco, però era agradable estar-hi, era tot pla i sorrenc, es veia tot amb una pal·lidesa especial, no de tristor, sinó de misteri i alhora tranquilitat... Bufava un vent suau, amb olor de flors tropicals.
De sobte em vaig girar i vaig veure, un bosc llunya que em va cridar molt l'atenció perquè es veia diferent al camp, era colorit, frondós, transmetia vida.
Volia anar a veure que es el que hi havia en aquell bosc, vaig córrer amb totes les meves forces, estava més lluny del que en un primer moment havia pensat. Quan vaig arribar estava suant, tenia la respiració accelerada i sentia que el cor m'anava molt depressa. Vaig parar i em vaig estirar al mig del bosc, estava respirant profundament i escoltant la tranquilitat que hi havia, però de sobte vaig escoltar un soroll, alguna cosa estava a allà amb mi. Vaig aixecar-me ràpidament disposada a defensar-me, una mà em va tocar per darrere. Al girar-me em vaig trobar amb uns ulls preciosos, era un ull de cada color. Tenia un ull blau i l'altre marro, per alguna extranya raó, sentia aquells ulls, aquella mirada, familiar; que ja els havia vist abans...
L'únic que vaig poder dir davant d'aquell sobresalt, va ser:
-Qui ets?- ell va somriure i quan va obrir la boca per contestar, em vaig despertar.
Al despertar-me vaig mirar el rellotge, era tard, el despertador no m'havia sonat! Per tant vaig tenir un matí molt atrafegat, em vaig aixecar vint minuts més tard que de costum, després vaig anar a la cuina per fer-me un cafè i sorpresa... no en quedava, aleshores vaig decidir anar a vestir-me, el cafè ja el compraria de camí a la feina, però no vaig trobar res que conjuntés per vestir-me, o sigui que vaig sortir de casa tard, desconjuntada i morint-me de son per falta de cafeïna. Al final no vaig poder passar per una cafeteria a comprar-me un cafè perquè arribava tan tard a la feina que hi vaig anar directament.
En arribar a l'oficina hi havia molta gent però, em va cridar especialment l'atenció un noi que, al passar pel meu costat, em va somriure. Hi havia massa gent per estar segura de que m'havia somrigut a mi, però un instint dins meu em va dir que m'havia somrigut a mi. Aquell somriure em va canviar el dia. Encara no ho sabia, però també em canviaria la vida.
Jo treballava en una empresa de màrqueting tot i que no hi feia molt, la veritat. Era un lloc avorrit, sense distraccions, parets blanquets, despatxos quadriculats i seriosos... vaja, com la gent; serietat i formalitat. Jo, encara que moltes vegades vestís així, allà no encaixava. Jo sóc més de passar-me el dia cantant alegrement, colorida, divertida, de posar-se el primer que trobi a l'armari i apa.
Al dia següent vaig tornar a tenir el mateix somni, em vaig despertar altre cop just abans de que parlés. Però aquell matí tot va sortir bé, anava adequadament vestida, ja tenia cafè i vaig arribar cinc minuts abans a la feina. A l'entrada em vaig tornar a trobar al noi. Seguia somrient-me, però em vaig fixar en una cosa que, el dia anterior no havia vist, tenia els ulls del meu somni, un ull marronós com la xocolata i l'altre blau com el cel. Em vaig quedar completament sorpresa, vaig passar-me aquells cinc minuts mirant-lo fixament amb cara de "no pots ser tu..." Fins que una noia molt simpàtica que treballava amb mi, va venir i em va dir:
-Marta, va, no t'encantis que no pots fer tard.
-D'acord, d'acord- vaig dir una mica entristida per no haver-me acostat al noi
