Contes d'abans d'anar a dormir

Una rosa blanca

Un nou dia començava i algú es despertava al carrer dels Ciutadans.

Era la Girona, una nena d’onze anys que tot just es trobava a les portes de l’adolescència. Aquesta mai havia conegut els seus pares, era orfe, i vivia sola en un dels edificis matussers i atrotinats que formaven el
carrer.

Després de llevar-se i vestir-se, es va mirar al mirall: portava uns pantalons grisos de pana i una camisa de quadres marrons. Gairebé semblava un noi, amb els cabells marrons curts i els ulls també grisos. No li agradava ser així; era la típica fisonomia dels Ciutadans, la marca de la classe més baixa.

Moltes vegades anava al carrer de l’Argenteria i, amagada entre les ombres dels carrerons que hi portaven, observava envejosa els Argentats, la gent amb diners i possibilitats de la seva ciutat.

Somniava ser rossa, amb els ulls d’un color blau intens, com eren les noies que vivien allà.

S'imaginava que tenia criats i donzelles; però com que, igual que tothom de la seva classe, no sabia què passava en realitat dins cadascuna d’aquelles cases de pedra guarnides i decorades, s’ho inventava com li convenia.

Somniava que es passava tot el dia al llit envoltada de coixins, i que li servien plats enormes plens de xocolata. Una vegada, feia anys, un dels Argentats havia sentit pena per ella i, igual com algú donaria un tros de pa a un gosset, li va donar un bocí d’aquella llaminadura de color marró que s’estava menjant.

A ella li va encantar, la va maravellar, però obtenir-ne més estava fora de les seves possibilitats, i ningú n’hi va tornar a donar mai.

* * * * *

El pare de la Girona havia abandonat la seva mare sense saber que estava prenyada, i aquesta havia mort donant a llum. Per sort, un familiar seu, segurament un oncle, havia arribat a la conclusió que la petita nena li podia ser útil, quan fos més gran, i li havia proporcionat un lloc on viure i un mínim de menjar.

Pensava fer-la servir com a minyona, que li netegés la casa i li cuinés el menjar, però quan va tenir la oportunitat de casar-se i heretar una companyia de transport com a dot, no es va parar a pensar ni un moment què en faria d'aquella petita nena.

I ara, amb una dona que li feia totes les feines domèstiques, ja no la necessitava per res.

Així que havia decidit, emparant mètodes subtils, desfer-se d’ella.

Primer, va deixar de donar-li aliments per viure. I la Girona, que si bé estava acostumada a passar gana de vegades, però sempre sabia que podria menjar, es va veure obligada a robar per sobreviure. Sempre robava a altres Ciutadans, és clar, mai havia gosat endinsar-se al carrer de l’Argenteria.

Després, el seu oncle va fer-la fora de la casa on havia viscut fins llavors. La Girona va patir més, durant uns dies, veient-se forçada a viure al carrer. Fins que va començar a córrer la notícia que la vella que vivia a la caseta més pobre i enderrocada del carrer s’estava morint, i que no hi havia ningú que volgués aquelles quatre parets. Així que ella va aprofitar la oportunitat que li brindava el destí i, a partir d'aquell moment, cada dia anava a veure com estava la pobra velleta.

Quan al cap d’uns mesos aquesta va morir, ella va instal·lar-se a el que ara era el seu habitatge. Si es va sentir culpable d’haver desitjat tan fervorosament com ho havia fet la mort d’un ésser humà, no li va dir a ningú.

L’últim intent de l’home per desfer-se de la seva neboda era obligar-la a treballar per ell, a la
companyia de transport, i fer-li fer les feines més dures fins matar-la d'esgotament. Com que l'home era una persona relativament influent entre els seus, la Girona no va tenir més remei que acotar el cap i acceptar.