Contes d'abans d'anar a dormir

Jo vull la Fama

Sabeu què em deien? Que no ho aconseguiria.

Sabeu què he fet? Ho he aconseguit.

De petits, a tots ens han fet alguna vegada aquella pregunta: Què vols ser de gran? Jo sempre n'he tingut clara la resposta:

-Jo vull la fama.

-Ui, que maca la criatura!- solien dir els adults que m'havien preguntat -I com l'aconseguiràs?

Això sí que no ho sabia. Tothom reia molt amb la meva resposta.

A mesura que vaig anar creixent, però, cada vegada els feia menys gràcia.

-Va, que ja ets grandet per aquestes brometes. Comença a pensar en una alternativa, que tard o d'hora hauràs de decidir de debò què vols fer. La fama per si sola no significa res.

Al final, després de suspesar quin seria el camí més fàcil per donar-me a conèixer, em vaig acabar decantant per les arts escèniques. Vaig pensar que, amb sort, aconsguiria guanyar un Gaudí o un Goya, o potser fins i tot un Óscar. Em volia convertir en una estrella reconeguda mundialment.

Vaig fracassar.

Deixeu que us expliqui un secret que la majoria de vosaltres ja haureu descobert: les coses mai, o gairebé mai, surten com les havíem planejat.

Als vint-i-cinc anys em vaig perdre, no tenia cap idea de què fer o cap on anar; metafòricament parlant, òbviament. És estrany com les persones que tenen els objectius més clars i definits a la vida són les que més difícilment acaben aconseguint la felicitat. M'imagino que es tractaria de no proposar-te escalar l'Everest si no has anat mai a un rocòdrom, però jo sóc així. Sempre millor, sempre més amunt.

Clar que com més enlaire estàs, més forta és la caiguda.

A mi em va destrossar.

Jo, vint-i-cinc anys, enfrontant-me a la vida sense ningú al meu costat. Sense haver aconseguit mai res i sense cap projecte, vaig caure dels meus somnis a la dura i cruel realitat. I alguna cosa es va trencar dins meu en la caiguda.

Una fibra dins la meva cosciència es va petar; alguna peça d'aquell meravellós mecanisme que es diu persona humana es va perdre, o gastar, o rovellar. Jo ni me'n vaig adonar. Només vaig veure clar el meu destí i, pitjor encara, com arribar-hi.

Qui surt més a les notícies, actualment? A qui tenim més por les persones, qui ens té tan aterroritzats a cadascú de nosaltres individualment i en societat?

La Mort.

Em convertiria en la Mort.

-És possible?- em vaig pregutnar. No ho creia. Però ho intentaria igualment. Aconseguiria la fama, o bé vencent o morint en l'intent.

Encara recordo la meva primera víctima. Dormint sola a la seva habitació, aquella noia amb els ulls castanys i grossos de cervetell espantat que va obrir abans que jo acabés amb la seva vida. Per sort, no va tenir temps ni de cridar. Jo no volia recrear-m'hi. Ho feia per necessitat, no per gust.

La idea, però, va ser tot un èxit. D'aquella primera mort en prou feines se'n va parlar, però quan es va descobrir que les dues o tres següents presentaven els mateixos signes, fins i tot els inútils de la policia can anar lligant caps.

Vaig ser titular. I quan vaig veure que la notícia es relegava a segona pàgina, vaig canviar els mètodes. Renovar-se o morir, diuen. Llavors encara era més escabrós, i em vaig haver de començar a recordar més sovint que no m'agradava el que m'havia vist forçat a fer, però cada vegada ho tenia menys clar.

A thothora es parlava de mi, i al cap de poc temps el món sencer estava al corrent del fenomen dels assassinats en sèrie que es duien a terme a aquell petit territori que fins llavors gairebé ningú coneixia.

Psicòlegs i psiquiatres reconeguts mundialment m'avaluaven professionalment, polítics començaven campanyes en contra meva; la CIA, l'FBI, la Interpol... tothom em buscava. Aquella va ser la meva època d'or.

Finalment, ara fa pocs mesos el metge (sí, els psicòpates assassins també anem al metge) em va diagnosticar un greu problema cardíac. No té cura.

No tinc ni quaranta anys, però no creuen que n'arribi a complir gaires més. Se m'acaba el temps, però no penso morir estirat al llit com un ningú.

Sortiré i faré la meva última i més espectacular actuació.

Tinc una família, de moment. No sóc orfe. Tinc un pare, una mare, dues germanes i un germà, tots més grans que jo. La seva fi arribarà amb la meva.

Tenen una casa enorme preciosa, una d'aquelles que es van fer construir els colonitzadors d'Amèrica quan van tornar carregats de riqueses. Una casa de la que vaig ser expulsat, o de la que vaig fugir jo mateix, no me'n recordo, poc després de prendre aquella decisió.

Ells no m'han recolzat mai. Em van dir que mai ho acoseguiria. Em van dir que els meis somnis no tenien sentit. Ells haurien d'haver sigut les meves primeres víctimes, però els vaig guardar per a una ocasió especial, com qui guarda una botella de xampany a la nevera per si s'ha de celebrar quelcom. I la celebració serà d'aquí poc.

No s'ho esperaran. No em presentaré com el seu fill perdut. Hi aniré una nit, i tot s'haurà acabat per ells. Ja no mato per necessitat, ara ho faig per gust, i m'encarregaré personalment que els quedi ben clar.

Faré que recordin qui sóc i què em van fer, i els hi faré pagar. Si tan sols hagués tingut el seu suport, tot hauria anat molt diferent. Ho sé.

Per acabar calaré foc a la preciosa casa, i ells es retorceran enmig les flames ardents tal i com jo em vaig retòrcer, en el seu moment, dins les flames del meu dolor.

I jo moriré amb ells. Quan la mort em vingui a buscar, l'acceptaré com a amics que hem sigut aquets darrers anys.

Un final estelar pel forat negre més gran que ha creat la humanitat.

________________________

Ostres... he de reconèixer que fins i tot jo em faig venir esgarrifances amb aquesta història. Sobretot, que ningú es pensi ni per un momenr que alguna vegada he pensat així. Tot és fruit de la meva imaginació i, com es diu moltes vegades, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Vull avisar que segurament escriuré molt a poc a poc (com ara, que fa gairebé un mes que no penjava res), per què el "magatzem" d'històries que ja tenia fetes s'ha esgotat, i escriure'n de noves es fa llarg.

Per cert, moltíssimes gràcies per més de 200 llegides! (i jo que no em creia ni haver arribat a les 30 o.O)
________________________

U·L

Frytze