Contes d'abans d'anar a dormir

La Nena

Divendres, 19 de novembre

Avui m’ha passat una cosa molt estranya. Quan he sortit d’escola he vist una nena petita, d’uns cinc anys, sola. No sé ben bé per què, m’hi he apropat. Quan estava a punt de preguntar-li com es deia ha desaparegut. Tot això m'ha deixat amb una sensacio molt i molt estranya. Saps aquella sensació que tens quan caus? No el vertigen, sinó la que tens quan ja estàs caient, a tota velocitat, i veus com el terra se t’apropa. Com en el típic somni en el que et despertes amb la impressio d'haver saltat des de l'últim pis d'un gratacels. Doncs aquesta sensació és la que he tingut. I encara la tinc.

Dimarts, 23 de novembre

He tornat a veure La Nena (ja li he posat nom, visca jo) i he tornat a sentir encara més forta aquella sensació. De fet, em sembla que ni m'havia marxat, simplement s'ha accentuat amb la seva presència. Avui hi he parlat. Bé, ella m’ha parlat a mi:

-Com et dius- no és una mala manera de començar una conversa, però amb aquella veu insensible amb la que ho ha dit semblava una acusació.

Me l’he quedat mirant amb cara d’idiota.

-Clara Shout?- ha proposat. Suposo que això era una pregunta.

-Clara Shout- he assentit. Ella ha desaparegut, i m’he posat a tremolar.

Dissabte, 27 de novembre

Des del dimarts quan vaig parlar-hi, cada dia la veig. És només un instant, després s’esfuma. Potser m’ho imagino tot. Potser m’estic tornant boja.

El que em fa por és que potser no.

Dilluns, 29 de novembre

Aquesta nit se m’ha aparegut en somnis. Ha estat magnífic... magníficament horrorós:

-No dorms bé- sembla un robot, amb aquesta veu. Potser ho és.

-No, la veritat és que no massa- li he llençat una mirada acusadora

-És culpa meva- per un moment m’ha semblat sentir un deix de culpabilitat en la seva veu. Segurament m’ho he imaginat.

-Sí, ho és- jo no em tallo, quan tinc raó. Bé, quan no la tinc tampoc.

-Som amigues?

Aquí sí que m’he tallat. I ho ha notat. Ha vist com he obert els ulls i badat boca amb cara d’incredulitat. Ha sospirat i abaixat la mirada.

-Em dic Eagal.

M’ha mirat als ulls i jo li he tornat la mirada. Me l'ha aguantat un moment fins que ha desaparegut. Llavors he caigut al buit.

Dimarts, 30 de novembre

Avui ha nevat, la primera vegada d’aquest hivern. La Nena, l’Eagal, estava sobre la neu, mirant-me. No deixava cap petjada. L’he mirat un instant i he passat de llarg.

No som amigues. Mai ho serem. Potser no és un robot, però crec que és un fantasme. Per això no deixa petjades a la neu. Però continua sense tenir sentiments, i jo no puc ser amiga d'un troç de gel. No és pas que em faci por ni res. Perquè NO em fa por. Gens.

D’acord, potser una mica. No gaire.

Divendres, 3 de desembre

Fa dos dies, es va acomiadar. Em va dir adéu. No he tingut forces per escriure-ho fins avui. Perquè escriure-ho significa acceptar-ho, i això és més dolorós del que hauria de ser.

Eren les vuit del vespre d'aquest dimecres, jo tornava a casa després de jugar amb les meves amigues. "Les de debò" vaig pensar "les de carn i ossos’. Aquella tarda ja l’havia vist de lluny dues vegades, aquest va ser el tercer com que se'm va aparèixer. Diuen que a la tercera va la vençuda o, en aquest cas, la perduda.

Sempre és ella la que comença a parlar:

-No som amigues- la seva veu imperturbable em va confirmar que jo tenia raó, La Nena no tenia emocions. O això pensava.

-No, no ho som- tossuda, estúpida, cap quadrada. Aquests insults són per mi, no per ella. Per si hi ha cap confusió.

-No ho som- la veu se li va trencar, i unes llàgrimes de cristall li van baixar galta avall.

No suporto veure plorar la gent. Em fa sentir inepte. I és que ho sóc, sense cap mena de dubte. Si no ho fos avui encara la veuria.

-No, vull dir sí, vull dir...- veus? Demostració pràctica de la meva ‘ineptinitat’ (paraula que ni tan sols existeix).

-Saps?- va somriure. El primer somriure que em feia. Era un somriure trist, tímid-. Eagal vol dir por en Irlandès.

I se’n va anar. I en aquell moment vaig saber que no la tornaria a veure mai més.

Durant aquests dos dies que han passat els meus temors s’han confirmat. No l’he vist, però no hi ha hagut un instant en el que no pensés en ella (bé, sí, per fer l’examen de sistemes d’equacions de matemàtiques).

Fa dos dies, es va acomiadar. Em va dir adéu. Però, en realitat, mai marxarà.

Sempre tindré la sensació que caic.

Sempre més.
________________________

Tal com ja vaig dir, aquesta història va ser el meu primer intent d'escriure alguna cosa amb una mica de cara i ulls (tenia onze anys, no jutgeu l'argument...) No és que m'agradi molt com em va quedar, però li tinc cert "carinyo" i la volia compartir amb tots vosaltes (per sort, això només ho llegiu quatre gats, sinó em moriria de vergonya XD. Però gràcies igualment, que sou pocs però importants per mi!)

Aquestes tres històries ja les tenia escrites d'abans i només havia de fer "copiar-pegar" del Word, per això he penjat tan sovint, però a partir d'ara les hauré de tornar a escriure (ja les havia fet, però l'ordinador en el que estaven guardades es va espatllar, i sóc tan intel·ligent que no les tenia copiades a cap altre lloc...) Total, que tardaré més a penjar-les, només és per avisar-vos.
________________________

U·L

Frytze