Contes d'abans d'anar a dormir

El Boig

Obre els ulls en una sala fosca. No veu res fins que s’encén una llum. La llum li va directe a la cara i li fa tancar els ulls. Encegat, sent com algú entra a la sala i veu aparèixer una ombra darrere aquell focus.

Ara ja hi veu més, i observa la llum. I aquella llum li parla, o això li sembla a ell. L’ombra ha deixat d’existir en la seva consciència. I és aquella llum la que l’obliga a recordar la fatídica nit en la que el seu món es va convertir en l’infern que és ara, la nit en què ho va perdre tot. Li obliga a explicar-li detalladament, recreant-se en els passatges on pateix més, aquells passatges que la ment no vol recordar. Perquè a vegades la millor defensa que tenim per protegir-nos de nosaltres mateixos és oblidar. Ell ho sap, i així li diu.

La llum no està contenta, per això no li respon quan li pregunta quan podrà marxar. Ell s’enfada, perquè la llum ho sap. L’aixeca i la rebot contra una paret de la sala, que es torna a quedar a les fosques. Dues ombres l’agafen i l’arrosseguen fora; no caldria, els diu, ja s’ha rendit. Però sap que no serveix de res, ningú el creu.

Passen pel costat de dos homes; dos científics que han observat i anotat tot el que ha dit i fet a la sala. I ara ho discuteixen, i decideixen que s’haurà de quedar fins demà. I demà diran que un dia més. I així fins que el calendari de la seva vida arribi a la fi. I tot això ell ho sap. Ho sap però no n’és conscient. Està tancat perquè és boig, però no ho és. Ell només diu la veritat. Tothom que està allà diu la veritat, cadascú la seva veritat. I si per dir la veritat ens tanquen, qui queda lliure?; crida ell als dos científics. Però ningú el vol escoltar, perquè és boig. O potser li diuen boig perquè no el volen escoltar?

‘Estava a casa amb dues monstres, tot i que encara no sabia. Era un dimecres al vespre com qualsevol altre. Però al mateix temps no era com qualsevol altre. Jo ho notava, sense ser-ne conscient. Per això anava llençant mirades de reüll a les dues no-persones que seien amb mi al sofà. Cada minut que passava em posava més nerviós; m’aixecava i voltava per la sala, i em tornava a asseure desconcertat. Elles em miraven sense dir res, perquè elles sí sabien què passaria. I s’estaven impacientant. Fins que em vaig aixecar i, malauradament, vaig obrir la finestra.

Una llum negre va envair la casa. Vaig cridar, elles així ho esperaven. La pedra que una duia penjada al coll va començar a brillar amb reflexos sanguinolents. L’altra va agafar-me, i els tres vam pujar al pis de dalt. Mentre pujàvem, les orelles de les monstres es van fer punxegudes, la nineta dels ulls se’ls va allargar i les dents i ungles els van créixer. La pell fina del cos va quedar coberta de pèl negre en pocs segons. Eren gates amb forma humana i jo era el seu ratolí. Havien jugat amb mi, i ara els tocava alimentar-se.

A partir d’aquest moment recordo flaixos, és com si algú hagués agafat algunes diapositives d’una pel·lícula i les passés a tot drap per davant la meva visió. Els ulls taronges d’elles, les que havien sigut la meva dona i la meva filla. Un vidre trencat, suposo que la finestra. El terra, al jardí de casa. Vull cridar, trucar algú. Les gates saltant després de mi. Una m’ataca. Em vull aixecar, però no puc. Veig sang, i sé que tinc la cama trencada. Clavo un dels trossos del vidre a la monstre. La que queda se m’apropa, no li importa la mort de la seva companya. Vol menjar. I el menjar sóc jo. Em trepitja la cama trencada. Tanco els punys i crido. Tinc encara el vidre a la mà. La degollo.

Després tot és negre, fins que em vaig despertar en una sala com aquesta i em van fer preguntes com aquestes. Però no era aquesta sala, i no era la llum qui m’interrogava sinó un home vestit de policia. I després alguns metges, algunes paraules, i ja sóc aquí.’

Van arribar els cossos de policia a l’escenari del crim. Un veí els havia avisat que havien sentit uns crit a aquella casa. Els policies van veure els cadàvers de dues dones completament normals, una molt jove i l’altra no tant; i el presumpte assassí inconscient al seu costat.

Després d’algunes investigacions que van donar els resultats esperats, la policia va decretar que l’home havia llençat la seva dona i filla per la finestra del primer pis abans de tirar-s’hi ell també, en un intent de suïcidi. Ell s’havia trencat la cama en l’impacte, però les altres dues havien estat més afortunades i havien sortit il·leses de la caiguda. L’home havia embogit i les havia matat amb un dels trossos de la finestra. Després s’havia desmaiat per culpa d’una hemorràgia.

Van donar una oportunitat a l’homicida d’explicar-se, de confessar; i quan van veure la inversemblança de la història que sostenia el van enviar a un psiquiatre, i d’allà va anar al manicomi on és ara. Perquè no volien que un perill per la societat deambulés lliure per fer el que volgués. Perquè ells eren la seguretat i la justícia, i havien de vetllar per bé de tothom. Perquè no volien que el món de la lògica i el raonament s’ensorressin; ja que això era el que li havia passat a aquell fastigós assassí, i ningú volia acabar com ell.

I per tot això ja s’han oblidat de la carència d’hematomes que hauria d’haver-se produït en els cadàvers després de la caiguda, i que les dents de la més jove són pocs mil·límetres més llargues del que seria habitual en un ésser humà. Perquè monstres com els que apareixien en els somnis impossibles del que és considerat un monstre no existeixen, han existit ni existiran mai.

I això tothom ho sap.

Tu també, suposo?
________________________

I doncs, què penseu, el protagonista està boig de debò o no? Vosaltres us el creurieu? Tan tan taaaaan!

El pròxim relat que penjaré es diu La Nena (els meus noms són molt originals i creatius, com podeu comprovar). És el primer relat de "terror" que vaig escriure, i l'he refet tantes vegades que el que ha quedat no té gairebé res a veure amb l'original. Em va servir d'inspiració per escriure Deu anys, però La Nena gairebé no fa por. Espero que us agradi!
________________________

U·L

Frytze