Contes d'abans d'anar a dormir

No per mi, per ella

Arribo a casa. Saludo, i l’única resposta que obtinc són uns plors de nadó. Sospiro i obro la porta del menjador. Vaig fins al bressol que hi ha al costat de la finestra i hi miro a dins. Torno a sospirar. Els plors cessen.

Han deixat la petita sola a casa, una altra vegada. Busco si també han deixat alguna nota per mi. Òbviament, no. Agafo aire per sospirar una tercera vegada, però una atac de tos m’interromp i m’obliga a doblegar-me sobre l’estómac fins que em passa l’espasme. Esbufego.

La petita sembla que vol tornar a plorar. Vaig cap a ella i li parlo dolçament fins que somriu, i al final s’adorm. És molt bonica. Encara no té un any i mig, però ja camina gairebé sense entrebancar-se i sap dir algunes coses.

Me la quedo mirant una estona, després agafo les coses i vaig a dalt, a la meva habitació. M’estiro sobre el llit i em trec el paper de la butxaca.

Surto del meu estat de somnolència quan sento soroll de claus i veus a la porta principal. El terror m’envaeix, a poc a poc. Es va instal·lant; ara aquí, ara allà. Ara el sento, ara sembla que em calmo, ara torno a tenir por.

La petita comença a plorar. Arriben els pares.

Torno a ser a l’habitació. Llegeixo el paper per enèsima vegada: “T’espero a les 5h a l’estació del tren”. Me l’ha donat un estrany pel carrer; si més no jo no l’havia vist mai abans, a aquell noi.

Tanco els ulls i em poso dret, però caic de genolls quan em ve un altre atac de tos. Em miro el blau que tinc a les costelles, el que el pare em va fer l’altre dia; el cop causant dels atacs que em sacsegen el cos últimament. Aixeco el cap i miro fixament la paret del davant.

Hi aniré, aniré a la trobada. Ningú em trobarà a faltar a aquestes hores de la matinada. I ningú es despertarà abans d’hora, demà és dissabte.

Avui ja és dilluns. Estic davant de la porta de casa. No vull entrar.

Ja m’ha passat altres vegades, això: un mal dia a l’escola a l’escola, i ara no tinc prou forces per enfrontar-me amb el que m’espera a dins.

La trobada em torna a venir a la memòria. No hi hauria d’haver anat. Aquell noi em va donar una oportunitat que no hauria hagut de tenir mai. Aquell noi em va donar un lloc on agafar-me, una ínfima esperança. Aquell noi em va donar un ganivet.

Escolto atentament. Tothom a casa dorm. Obro el calaix de la roba i, de sota unes camises massa petites per poder-me-les tornar a posar mai mes, en trec el ganivet.

No es un ganivet qualsevol, això es veu a simple vista. Té la fulla negra, com si algú hagués tret un tros de nit per fer-la, i és tan llarga com el meu avantbraç. El mànec és de color blanc trencat, sembla fet d’os, i té dibuixades unes runes de plata. Quan la llum de la lluna hi toca sembla que es moguin amb vida pròpia. Però això no és tot.

Faci el que faci amb aquest ganivet, m’ha dit el noi, mai ningú ho sabrà. No quedaran probes. Com ho fa, em pregunto jo. No ho sé, em responc jo.

Dijous a la nit. Cada dia que passa, cada nit que passo en blanc mirant el ganivet, dubto més de la meva vehement negativa a la seva proposta. El braç em fa mal allà on han escrit “t’estimem” amb un llumí encès. Ha estat idea de la mare, crec.

I la petita no parava de plorar. Odio que plori, aquell soroll em trenca el cor.

Demà ja torna a ser dissabte. Fa una setmana que vaig parlar amb el noi, una setmana de dubtes i dolor. La meva seguretat envers la resposta que li vaig donar disminueix a cada instant, i el sentiment de culpa i remordiment que em rosega per dins augmenta equitativament.

Però la lògica, el sentit de les seves paraules s’acabarà imposant sobre els meus sentiment negatius. Encara no li han fet res a la petita, però sé que és només qüestió de temps. I no els penso permetre que li facin mal.

És negra nit. No se sent res. M’esmunyo de la meva habitació amb el ganivet a la mà. Mai ningú sabrà què faré, què m’hauran forçat a fer.

Entro a l’habitació dels pares. Dormen es dos. La petita també, en el bressol del costat del llit. M’apropo a ella. Sembla que es desperta, i em poso bellugo inquiet. Si es posa a plorar ara ho engegarà tot a rodar!

Ella, però, no plora. Obre els ulls i em somriu. Sembla talment com si aprovés el que faré. Els ulls se m’omplen de llàgrimes que em baixen per les galtes. “T’estimo” li xiuxiuejo “, jo sí que t’estimo”. No ho faig per mi, això, sinó per ella.

Em giro cap als pares i aixeco el ganivet.

Avui és dissabte. No sonarà cap despertador.

Els avis ens vindran a veure, com cada cap de setmana. Ells trobaran els cadàvers. I la petita i jo estarem dormint, sans i estalvis per sempre més. Els avis ens cuidaran i, si són com els pares, acabaran com ells.

Ho puc tornar a fer.

Encara tinc el ganivet.
________________________

Ja sé que fa segles que no escric, em sap molt de greu! Amb els exàmens, les festes, etc. no he tingut temps per escriure res. De fet, us he de donar les gràcies a tots per més de 100 visites (o llegides, o el que sigui), quan ho vaig veure no m'ho creia!

Per últim, molt Bon Nadal i Feliç Any 2017! :) (encara que una mica tard)
________________________

U·L

Frytze