Contes d'abans d'anar a dormir

Estanydaurat-Part 2

Capítol 3

El Sol s’acaba de pondre quan arribes a una cova. Decideixes que hi dormiràs; encara et deu quedar almenys un dia de viatge abans de poder rodejar l’últim turó, l’últim obstacle que s’interposa entre tu i la teva felicitat. Estàs convençut que va valdre la pena marxar de casa teva, perdre casa teva, si això t’ha de permetre descobrir tots els seus secrets.

Et costa dormir, però el teu insomni té una causa diferent al de l’última vegada. Aquesta és la segona nit que dorms al ras, sense un llit decent, i la poca xocolata que portaves te la vas menjar tota el primer dia. Malgrat la gana i la incomoditat, aconsegueixes adormir-te, encara que tens un son inquiet i superficial.

Somies que et trobes en una cova brillant, daurada com l’or al reflex dels primers rajos ganduls del Sol. La teva sorpresa és quan te n’adones que no és un somni, sinó que estàs ben despert!

Aquesta cova magnífica és la mateixa en la que et vas adormir ahir a la nit, sense notar-hi res estrany.

Alguna cosa, una força oculta i misteriosa de la qual desconeixes els orígens, t’empeny  a internar-te a les profunditats de la terra, d’on en surt una llum tant brillant que enlluerna.

Arribes al final del forat i et trobes en una espècie de celobert natural, un lloc paradisíac. Al costat de la cova per on hi has arribat n’hi ha milers d’iguals, totes recobertes del mateix material daurat; i de cada cova en surt gent, com tu, de diferents edats i països, que també s’han sentit atrets per la misteriosa i profunda crida d’aquests estranys ocells, els Estanydaurat.

T'uneixes al riu de persones que desemboca en un llac, i ets testimoni de com se n'agenollen tots al voltat d’aquest entre la gent que ja hi ha.

Adults, adolescents, vells i nens que amb prou feines s’aguanten drets, tots pintats, vestits o maquillats daurat. És magnífic, penses, meravellós.

El que tardes més a adonar-te és del què fa tota aquesta gent aquí, fins que uns esquitxos vermells destorben la teva visió. Et gires d’on han vingut i veus la teva companya, una nena més petita que tu, tallant-se el canell amb una de les afilades pedres sobre les que esteu. Seguidament, el submergeix a l’aigua roja del llac, que t’adones per primer cop de com és en realitat: és un llac de vermell de sang, ple de cadàvers en estat de descomposició que hi van surant mentre es podreixen.

Tothom del voltant del llac està amb els braços enfonsats fins als colzes a la sang que surt dels seus canells. Tu també.

T’espantes i vols fugir, però es pon el Sol.

Capítol 4

Corres entre les bardisses del sotabosc fins arribar a casa teva i caus desmaiat davant la porta.

Quan et tornes a despertar, creus que tot ha estat només un somni; però aquest instant de deliciosa ignorància s’esvaeix quan veus que tens les cames plenes de rascades i cops que t’has fet durant la teva frenètica cursa.

Recordes el moment del dia que fins fa poc et semblava inigualable, l'última posta del Sol. Ara t'ho segueix semblat d'inigualable, però en el sentit negatiu de la paraula.

L’horror que has presenciat és indescriptible, encara no saps com conserves el poc seny que et quedava. O potser ja no en tenies, et dius, potser és això el que fan aquests ocells: aconsegueixen que deixis de preocupar-te per tu mateix, et treuen tota voluntat de viure excepte la de servir-los, d’observar-los, d’adorar-los.

Gairebé t’han atrapat. Han estat a punt, però t’has escapat; aquesta vagada no han pogut amb tu. Però podran, i tu ho saps.

La mort t’abraçarà després de dessagnar-te per ells, i el teu cadàver acabarà surant en el seu llac; correràs la mateixa sort que tants han corregut i correran sempre més.

Vivint amb aquest coneixement et sents com si estiguessis forçat a seguir infinitament un camí fet de sang.

Perquè, en realitat, ni tan sols vius; només llisques sobre el temps que et porta, inexorable, fins el teu destí. I no pots fer res per evitar-ho.

Cada dia, quan surt i es pon el Sol, tu ets allà per observar el magnífic, bell i, quan es sap el que tu saps, terrorífic ball dels Estanydaurat.

Epíleg

Hi ha una bonica llegenda que narra el perquè del nom dels Estanydaurat. Aquesta explica que els ocells dormen dins un llac fet d’or i que només en surten durant els dos moments clau del dia per fascinar tots els habitants d’aquest planeta amb els seus delicats aspecte i moviments.

Julis Mak, quan sent aquesta història es posa a riure. No s’allunya tant de la realitat com un es podria pensar. Però el poeta que se l’ha inventat s’ha oblidat d’un petit detall, pensa Julis, un detall que canvia completament el color d’aquesta història.

________________________

Doncs aquí s'acaba la història dels Estanydaurat. Uns ocells fascinant, no trobeu? *sarcasme*
________________________

U·L

Frytze