VITAE; el joc inoblidable

La nova GOMINOLA

Tusina era un poble poc més que petit. Si existís un llibre oficial dels pobles més petits i aburrits  del país,  apareixeria una menció especial a Tusina.

I això no volia dir que  fos un poble lleig. Al contrari, els boscos de pi negre i algun petit rierol que serpentejava pels barris adobers li donaven un encant peculiar. Però la vida diària allà era monòtona, els succesos eren repetitius i les novetats inexistents. 
I sense adonar-se,  les persones s'havien anant adaptant a aquell estil de vida desde menudes.

Una mica apartat del centre més comercial, al vell mig d'una via peatonal i entre les foscors que donen els carrers estrets de cases antigues de tres plantes, estaven una serie de botigues de les d'abans: una sabateria de pedassos, un manyà a mitja jornada i la més coneguda, una botigueta d'antiguitats i joguines on els més vells havien comprat la seva primera baldufa. Allà mateix, entre aparadors de prestatges de fusta doblegats pel temps i no pels objectes que suportaven, es trobava una petita personeta que saltava i pregava a la seva mare perquè aquesta complís el seu nou desig:

-Mama el vull!! Mama el vull!!
-No sé Sandra... El veig una mica car; i ademés, segur que l'acabes perdent com passa sempre.
-Què va, mama!! Que avui a l'escola m'han posat una careta contenta pel meu bon comportament...

La petita Sandra sempre ha tingut uns mètodes de convicció molt sofisticats, ella sap perfectament que persuadir algú no és cosa fàcil i que perquè piquin s'ha de donar alguna cosa a canvi, algo dolç i fàcil de mastegar, com una gominola.

-Et prometo que  faré el llit cada dia!!
-Segur?!

Aquesta pregunta era absurda, la Sandra no farà el llit i la seva mare ho sap, però almenys té alguna excusa quan la bona nena no compleixi la seva promesa...

-Sí!! I també deixaré de culpar a les formigues cada vegada que desaperixin les galetes!!

Abatuda, la mare treu el moneder i paga el maleït nou tresor de la seva filla sabent que aquesta vegada, la Sandra ha guanyat la batalla.

La menuda li dona les gràcies per participar a la seva contrincant i li arrabassa de les mans la petita bossa amb el botí.

-Ja veuràs quan li ensenyi al Bruno!! -diu el petit angelet mentre se li escapa un riure trapella...

A pocs quilòmetres d'on es difrutava del triomf d'aquest complot hi vivia la família de la Sandra: amb un pare, una mare, i un germà gran. Quan van arribar-s'hi i tot es va explicar minuciosament, no tots tres observaven orgullosos la feliçitat que sentia la petita de la casa al obtenir aquell petit obsequi que tant desitjava; n'hi havia un que no.

Ira, ràbia i enveja, molta enveja.
Això es el que sentia l'adolescent quan la seva germana li posa a la cara el nou joc que li acavaben de comprar.

-Què?! No pot ser que li hagis comprat una aaaltre porqueria de joc una aaaltre vegada, jo porto tres mesos esperant la meva Switch!!

-Carinyo no t'enfadis -diu el pare sense entendre res del que està passant -ja et vem dir que si et comportes bé aquestes vacances d'estiu; al Septembre et comprarem el joc, tingues paciència.

El Bruno és un adolescent de 15 anys amb els cabells castanys, ulls color avellana i la cara decorada amb el que d'aquí unes setmanes es convertiràn en uns grans ben dolorosos i vistosos.
Ara no està d'humor per la frase 'si et portes bé' i la paraula 'paciència' li fa remoure més les hormones.

-Però quina barra això no val!! -diu enfadat- El normal seria comprar-me el joc per les vacances, ara m'aburriré com una ostra!! -i es posa a cridar i a discutir amb tothom.

-S'ha acabat!! -crida la mare donant per acabada la conversa-  molt bé Bruno, farem un tracte, si a partir del 23 de juny jugues amb la teva germana petita una estoneta cada dia i la cuides durant un mes, jo mateixa encarregaré aquest joc i tindràs tot l'Agost per enganxar-te a la pantalla.

Tots miren sorpresos la proposta de la mare, inclús el pare, que encara no entén la soptada decisió de la seva esposa.
La germana fa que sí amb el cap mentre diu:
-Fem tracte??

I l'adolescent, que l'únic que veia era l'oportunitat de poguer jugar amb la seva súper consola diu:
-Fem tracte.

El que no sabia ningú és que aquella encaixada de mans era molt més que un tracte, era una porta que s'obria a tots els secrets que amagava el món virtual; i com un bon acord, ja no havia volta enrere.

🦉
Hola!! Sóc black owl, us presento la meva nova història: VITAE; el joc inoblidable.
Espero que us hagi agradat el primer capítol, doneu la vostra opinió als comentaris!!
Bon voyage, rossegadors/es de llibres😘