VITAE; el joc inoblidable

els GÜELL

-Que sí... d'acord... no sortir de casa... ja ho he pillat.
Papa que sí, que ja no sóc un nen petit!!

En Bruno penja el telèfon enfadat; ell ja habia entés a la primera que no podien sortir de casa!!! Desde que ha aparegut aquell estrany núvol la Sandra i ell eren constantment vigilats pels pares, però tard o d'hora els grans havien de tornar a treballar i com que els nens estaven de vacances s'havien de quedar tot el dia sols a casa.

-Què diu Bruno, què diu??? -la cara de la petita Sandra desbordava de curiositat.

-Doncs res, els pares diuen que no facis bestieses i que sobretot no sortim de casa.

-Jo no en faig de bestieses! Potser ho deia pels dos o... o... només per tu! - sabia com fer-la enfadar, sens dubte, però es calmava amb la mateixa rapidessa que s'encenia - I llavors, què farem ara Bruno??

La veritat és que portava uns quants dies planejant aquest moment. VITAE s'havia incrustat a la seva ment desde que van llegir: "La història la fan aquells que trenquen les regles".

Quina classe d'instruccions eren aquestes?!?

Necessitava respostes i sabia que el 'joc' era més què això i havia de descubrir per què.

-Sortirem. Anirem a la botiga del VITAE. I tranquil.la, això serà 'xupat' - això últim ho va afirmar amb contundència ja que els petits ulls de la seva germana havien crescut de cop per la sorpresa i la desaprovació.

Submisa, li va agafar la mà i s'encaminaren cap el poble.

Caminaren i tombaren, i tornaren a caminar i a girar, fins que es van adonar que arribar-hi no era tan 'xupat' com el Bruno pensava....
Era habitual aquells dies que els carrers estiguessin gairebé deserts de nens, ja no havien avis, ni pares passejant als seus fills. La seva única companyia era aquella foscor envolvent que provocava la gran massa grisa que flotava adalt del cel i que els recordava constanment que estaven en perill i que millor era no estar-s'hi gaire.
El neguit del moment els envaia lentament i sense parlar-se es van prèmer les mans per recordar-se mútuament que eren un equip i que no es podien separar per res.

La única botiga de joguines de la comarca estava una mica allunyada del centre, aproximadament a vint minuts caminant de casa d'ells. Bruno coneixia tots els camins possibles per arribar a aquell paradís de joguines i va inentar calmar-se per no perdre's més pels carrerons com li estaba passant, i així va poder escollir anar per les dreceres que volia.
Van atravesar el centre pel vell mig d'una via peatonal i entre les foscors que donaven els carrers estrets de cases de tres plantes, altes i estretes, reformades d'altres èpoques; eren solitàries zones de petits comerços alguns d'ells tancats, i la resta gaibé tots buits. I finalment arribaren fins als carrers dels gremis, amb botigues de les d'abans com la sabateria de pedassos, un manyà que només obria a mitja jornada o la més coneguda pels infants i destí de la seva escapada: la botigueta d'antiguitats i joguines.

Era en realitat un local redecorat als anys seixanta a la planta baixa d'un vell edifici d'inicis del segle xx. Tot molt vell i passat de moda.

Els propietaris eren els Güell, una família la passió dels quals havia sigut desde sempre regalar somriures als nens, a costa dels pares és clar. Sempre mantenien en l'intimitat un lema molt interessat: nens contents, diners contem.

El negoci havia anat passant de generació en generació amb l'esperança de mai perdre aquesta "bonica" tradició. Encara que no tot havia estat flors i violes, l'experiència i el bon fer els havia matingut amb cert èxit i havien après a aplicar unes normes indispensables:

- Diners en efectiu, no s'accepta targeta.

- Si vostè té alguna queixa escrigui-la en un full de reclamació, que nosaltres el llençarem a la basura... (la segona part no la deien però sí que la practicaven).