VITAE; el joc inoblidable

PETRIFICATS

No podia dormir, ni menjar i ja ni tan sols podia pensar.
Casilda es sentia engaviada i tancada dintre del seu propi cos; i tot això per una simple floreta??
Doncs bé, en realitat feia un temps que no es reconeixia de tal com era anys enrere. Per alguna misteriosa raó la seva personalitat havia mutat, ni a millor ni a pitjor, simplement era una altre.
I aquella tonta flor li ho feia recordar. Havia encès alguna cosa dintre d'ella, algo tan inimaginable que ni tan sols sabia què era.
I per això algun dia tornaria als camps de blat, per descobrir-ho.

-Mare, jo a quina hora vaig nèixer??
-Tu estimada vas nèixer a les 12:06 del migdia, pesaves dos quilos quatre-cents i tenies uns ulls blaus com...
-Blaus? Però si els meus ulls són marrons!!
-Ho sé filla, amb el pas dels anys els teus ulls van anar canviant de color i es van tenyir d'aquest marró tan únic i especial que tens, tan d'escorça humida.

Certament el seu to marró era tan obsur que gairebé no es distingia la pupil.la de l'iris. Va voler respondre a la seva mare però callà perquè no tenia prouta autoritat per fer-ho, encara no, sabia que fins a les dotze d'aquell migdia seguiria essent una nena de catorze anys.

Els preparatoris de la festa comencen: l'Olaila, la mare, és a la cuina preparant un pastís de xocolata mentres el pare reparteix el blat de l'última collita i també aquell formatge d'ovella regal d'un bon amic ramader. Va fent viatges cap avall a la terrassa preparant la taula on celebraran l'aniversari. Aprofita una ocasió per descansar al porxo i probar una novetat molt recomanada pels seus amics, una cosa anomenada "fumar".
En Timoteu es troba a l'estable, en teoria havia de donar menjar a les gallines però ell prefereix jugar a les caniques d'amagat.

Aïllada de la resta la Casilda s'entreté a la seva habitació preparant-se per aquest dia tan especial.
Avui es posarà un vestit morat, d'una tela suau i fina al tacte i que li arriba als tormells deixant entreveure unes ballarines negres descobertes. Finalment intenta fer-se una trena, no li ha quedat del tot bé ja que alguns cabells rebels li surten aleatòriament, però almenys ara pot veure sense que cap floc li tapi la vista.

Ja està tot a punt.

La Casilda no ha convidat a cap amic per la sezilla raó de que no en té.
La seva mare sempre l'estava forçant a fer-ne però ella mai n'havia volgut cap, així que va arribar el moment quan la mare es va rendir pensant-se que aixì era feliç la seva filla. No entenia que era un luxe al que havia renunciat, que preferia la soledat a esgotar-se enganyant als amics fent veure que era normal.

Finalment, quan tot i tohom va estar enllestit, es van aplegar davant la taula: la mare, en pare, en Timoteu i la Casilda. Mengen sense gaire conversa tot esperant l'hora quan va començar tot per ella, les dotze i sis minuts exactament.

La seva i.lusió no és fer anys, ni la celebració familiar, ni bufar la solitària espelma plantada sobre el pastís de xocolata i farcit de compota de gerds que la seva mare li havia preparat. L'únic que li feia il.lusió era poder demanar un desig, perquè ho tenia molt clar. Així que quan el rellotge de butxaca del pare va marcar les dotze i sis ella es prepara, tanca els ulls, agafa aire i demana el desig mentres bufa sorollosament amb totes les seves forçes.

Però res, la maleïda espelma no s'apagava. Ho torna a intentar,  bufa moltes vegades, tantes que inclús ho fa sense demanar desig.
-Mare, què li passa a l'espelma?
Però la mare no contestava, ni el pare, ni tan sols el petit Timoteu.

Estaven com petrificats.
Els pares mantenien la mirada fixa a les veles i en Timoteu mirava avall cap a les seves caniques.

Casilda s'espanta de cop. S'aixeca d'una fiblada llençant la cadira a terra i es dirigeix cap a ells i sacsejant-los els comença a escridassar. A un darrera l'altre, però res. S'atura tocant la galta del seu germà petit i nota com el seu cutis suau i perfecte ara està dur com una pedra, i la seva silueta infantil ara sembla simplement esculpida com la d'un enorme ninot, com si tot ell fos de mentida. Llavors, per pura intuició, emputxa una mica al seu germà i aquest cau; no crida, no plora, ni tan sols s'enfada. Al xocar contra el terra es trenca i es parteix en mil bossins, i aquests es converteixen en pols.

Casilda crida de pur terror, el seu germà s'acaba de desintegrar davant seu???

Ràpidament es torna a girar i demana ajuda a la seva mare:
-Mare, si us plau, fes alguna cosa!!!

I aquesta vegada, sense que ella ni tan sols la toqués, es desintegra juntament amb el seu marit, i d'ells no queda més que un eteri polsim.

A la Casilda ja no li queda res i només se li ocurreix córrer i córrer, deixant enrera aquell horrible malson.

La taula que el pare havia preparat encara seguia intacte.
El pastís de la mare esperant a ser menjat.
I les caniques del Timoteu rodolaven pel terra òrfanes d'un company d'aventures.

Però l' espelma de la Casilda al final sí s'havia apagat.
Potser havia sigut un cop de vent o potser era perquè el desig que ella havia demanat s'estava complint d'una manera que no sospitava i per fi podria collir la Lantana...

Sigui el que sigui, sabeu com diu la dita???
Allà on hi ha foc, surt fum

                            🦉
Pels meus rossegadors de llibres.
Black owl