VITAE; el joc inoblidable

COLOR de MAL

La família tanca la tele, el que no aconsegueix tancar es la boca de la sorpresa.

-T'ho vaig dir Ramont!! -la mare es la primera en parlar- et vaig dir que aquí està passant algo molt estrany!!
-Bé Marta tens raó... Però no patiu, segur que és només una simple tormenta .

-Una simple tormenta?! -salta en Bruno- impossible, el satèlit ho hagués captat com ha fet sempre, i els meteoròlegs ens haguéssin informat dies abans.

Ningú va escoltar les madures paraules del Bruno perquè pels ulls dels pares, ell encara era un nen.

-Nens aneu a la  vostra habitació siusplau -diuen els pares casi a la vegada- els grans tenen que parlar.

El Bruno volia quedar-se a la cuina i ser part de la conversa, però no va dir res perquè ara tenia l'oportunitat de parlar amb la seva germana, així que la segueix escales avall fins la seva habitació ella ni s'inmuta i el Bruno dedueix que ja no deu estar enfadada, finalment arriven al seu destí i just quan el Bruno anava a entrar a la infantil habitació de la Sandra, ella li dona un portasso a la porta i deixa al Bruno fora de l'habitació, ell tornava a estar equivocat.
La Sandra segueix enfadada.

Avergonyit per la marginació torna a obrir la porta de l'habitació de la seva germana i se la troba obrint la capsa del tant estimat nou joc de la petita.

-Tornaràs a jugar al joc Sandra??
(Sense resposta)
-Puc jugar??
-Vas ser tú qui em va dir que el joc era una caca Bruno, ara jo no vull que hi juguis més.

El Bruno recorda que ell no va dir  'caca' sinó 'merda'; i encara que no li dirà mai, troba aquesta substitució de noms adorable.

-Tens raó Sara -diu finalment- em vaig equivocar menyspreant el joc tan facilment.
-I.... -diu la Sara esperant la paraula tant desitjada i esperada.
-Perdó -el Bruno ho deixa anar com un suspir, però les fines orelles de la Sandra ho escolten a la perfecció.
-Que no torni a passar -diu mentre li possa el joc sobre les mans.

La Sandra s encaminava a l'habitació del Bruno (que es la única que téntele) que de sobte ell diu:

-Espera!! I si abans mirem les instruccions?? Potser ens explica com hem de jugar.

La nena assenteix i treu la caixa del joc, tots dos ressegueixen amb la punta dels dits les adictives lletres gruixudes on posen VITAE i fonalment, decideixen obrirlo.

El primer que cau és el paper on posa: a partir de quan la valentia i l'esperit humà siguin la clau per descobrir el món per dintre i per fora.

La Sandra agafa el paper i inocenment pregunta sorpresa:
-Bruno la frase no estava escrita en lletres daurades??
-Crec que sí, perquè??
-Perquè ara són negres...
-Què?!

Rapidament el Bruno li arrebata el paperet de les mans, no pot ser; com unes lletres poden canviar de color?? Juraria que eren daurades...

-Mira Bruno aquí estan les instruccions!!

El nen li intenta tornar a arebatar de les mans, però aquesta vegada la Sandra maniobra rapidament i comença a llegir el llibret de les instruccions:

-la història la fan aquells que trenquen les regles.

El Bruno espera a que continui llegint però ella tanca el llibret
-Que passa Sandra??
-Que ja no hi ha res més -diu mentre li dona el llibret al seu germà.

Ell comença a fullejar pàgines i pàgines però res, tot està en blanc; menys en la primera de totes, on posa aquella estúpida frase també daurada.

Mentre el Bruno tancava el llibret els interrumpeix una veu femenina que diu:
-Nens ja podeu baixar!!

Les dues personetes ho deixen tot tirat pel terra, i mentre pujen les escales que dones a la cuina el Bruno pregunta:

-Sandra a on vas comprar el joc??
-En aquella petita botiga de joguines...
-Vale, doncs ja sé que farem demà.

Mentrestant a l'habitació de la Sandra uns tremolors fan vibrar violentament el terra.
El que provoca això es el llibret d'instruccions del joc que s'obra a la pàgina on estava la frase:
la història la fan aquells que trenquen les regles i on ara les lletres color or es van tenyint d'un negre potent.
Color de mal.