VITAE; el joc inoblidable

LA IntRusA

Silenci. Un d'incòmode, inquietant, i fins i tot extravagant; era tan palpable que es podia tallar amb ganivet. Aquell horrible ritme mut ocupava fins l'última esquerda d'aquell petit "magatzem"; ho feia amb melanconia, ira i un xic de pilleria. Però no parava, seguia perforant les nostres orelles provocant un repentí sentiment de soletat.

Ell només abraçava a la seva germana. Intentava no evidenciar aquella por que l'engolia com una mala bèstia encara que es sentís com un xai indefens, i s'esforçava per acallar el delatant rugir de les seves incontrolable entranyes. D'altra banda, el seu instint de supervivència el feia estar alerta buscant un camí de sortida i un bocí de valentia li feia rumiar contra el "què passarà" i el "i ara què". Potser era quelcom més que un petit xai.

Va ser llavors, mentres lluitava contra el silenci i la foscor, quan es vaig fixar en una ombra que perfilava una forma desconeguda.

Era allargada, es movia i deixava sentir desde allà les seves nervioses respiracions. Es va aixecar, deixant a la Sandra arraulida en una cantonada.

Serà un animal?

Però al cap de poc temps va eliminar les seves supersiticions. Els animals no donen bofetades.

-Bruno estàs bé?! -crida la Sandra mentre ve a auxiliar-me.

-Sou realment de veritat?? No voleu ni us desintegreu?! -deia aquella extranya intrusa casi emocionada.

-Però tu estàs bé del cap!?! -diu la Sandra vacilant- Això no és una peli de Disney, som de veritat!!

A continuació la Sandra s'acosta a la nova i la mira fixament; no era molt alta, però devia ser de l'edat del Bruno. A causa de l'obscuritat no podia veure gaire més d'ella, però sí que  veia que portava un vestit trencat i que no portava sabates.

La situació en general semblava una tètrica obra de teatre mal interpretada.

-Com et dius?? -esbossa mentre acaba de registrar amb la mirada a la nova.
-Casilda -diu l'intrusa tocant lleugerament la cara de la Sandra

-No es trenca -musita la nova satistefa

-Casilda sembla un nom molt antic!! -Li diu mentre treu la bruta mà de la 'Casilda' de la seva cara- no sembles ni del segle XX!!

La Casilda l'anava a contestar, la tractaven a ella de boja quan era òbvi que estaven al segle XVIII, però en què pensa aquella nena?! De sobte la veu d'un adolescent la treu dels seus profunds pensaments.

-Sandra allunya't de la Cadilde aquesta, pot ser perillosa.
-Casilda -el corregeix la nova.

Ell anava a passar d'aquell estrany fantasma que havia aparegut sobtadament del no res però se li acut una pregunta, i una de bona creu.

-Com has entrat en aquest magatzem?! -diu casi cridant - atravessant una porta secreta?

-No. He atravessat un mirall, era translúcid i he decidit tocar-lo, però m'ha xuclat sencera.

El Bruno i la Sandra comparteixen mirades. El Bruno pensava que questa nena no estava bé, que de ben segur s'havia escapat d'un manicomi. Però la germana petita ja no pensava el mateix.

-I com era el mirall Capilve?
-Casilda -corregeix ella una altre vegada.

Els dos germans suspiren esgotats, el nom és tan complicat com la nena.

-Era rectangular i allargat, situat a la meva habitació... bé, el que pensava que era la meva habitació... -aquesta última part la susurra fluixet com quan cau una fulla d'un arbre en plena primavera, desapercebudament.

La Casilda indaga dintre el seu cap, realment això es tot?
O s'amaga a ella mateixa una terrible veritat inconscientment?
Busca desde els records més clars fins a les cavitats més fosques i subterrànies que guarda la memòria.

-Recorda.

No ho crida, tampoc ho murmura, no ho diu ni valenta ni decidida. Ho diu com si ella fós la propietaria d'aquesta paraula.

Silenci. Una altre vegada.

Seria exactament la mateixa situació que fa uns minuts però amb una excepció.

Ja no lluitaven contra el silenci, sinó que els acompanyava i fins i tot els hi donava la mà. Cap dels tres hagués sapigut l'important que era aquella lluita conjunta, fins que de cop i volta van sentir un crit aterrador.

-NO LA TOQUEU!!

La que abans havia sigut la Lluïsa, la falsa venedora, ara torna a aparèixer del no res però amb un aspecte molt diferent; el seu cos es podria i es descomponia, i anava regalimant pols de totes les cavitats possibles.

Els dos germans es van abraçar, i sense pensar-ho van afegir també a la nova, sabent que ja no era una intrusa.

Lantana.
Aquest era el gran misteri; nascuda per ser el centre d'atenció; però ella era tímida, i es tapava davant dels desconeguts.

-Sandra tu habies vist aquesta flor després d'entrar al magatzem? -pregunta el Bruno suspirant-li a cau l'orella.

Però no va obtindre resposta. No va donar temps.

Justament quan la falsa dependenta anava a agafar la flor, la Casilda va correr darrera d'ella.
I va agafar lantana, per primera i última vegada.

Com he dit abans ella era tímida.
I es va partir en mil bossins juntament amb la falsa dependenta.

El terra del petit magatzem que sostentava als tres nens sobtadament va desaparèixer, i així ho van fer ells també; deixant-se finalment engullir pel monstre del misteri.

Perquè sabeu com diu la dita?
El que no sap el que busca, no entén el que troba

Aquest capítol va dedicat a totes aquelles persones que posen el seu granet de sorra dia a dia en aquestes difícils circumstàncies.
MOLTES GRÀCIES❤️

Black owl