VITAE; el joc inoblidable

Jo sóc BARGHOR

-Senyor Barghor, no perdi l'esperança davant males notícies siusplau, sí?

-Jo estic fart d'excuses mediocres; on és Lantana?

-Havíem olfatejat el seu rastre fins a un magatzem, un veeell magatzem però devia estar encantat, sí, això, i ha passat un fet completament inesperat: ha metamorfosat.

-Però com és possible?! Feia centenars d'anys que no succeïa res, l'havíem donat per morta. I ara que apareix, vosaltres inútils la perdeu?

-No sabem com ens ha pogut passar Senyor, però si ens dongués una altre oportunitat...

-Cobardsions, quin és l'objectiu de la vostra existència.

-La nostra raça existeix, sí, amb l'únic fi d'obeïr les seves ordres. No volem llibertat, no desitgem plaers, només volem i només desitgem ser els vostres esclaus fins al final dels nostres dies, Senyor. Sí, això som i serem.

-Doncs heu fracasat, gripaus sarnosos! Una última ordre jo us donaré: extermineu-vos entre vosaltres.

-Senyor Barghor siusplau supliquem el vostre perdó. Tingueu confiança, sí, sí, per buscar-la i entregar-se-la... Prometem per la nostra mísera vida que la trobarem!

Un dels sis móns habitables d'aquell univers era Titray. La seva superfície era muntayosa, de pedra fosca carbonitzada formant esquerpes formes repartides aleatòriament i recoberta en gran part d'un polsim que de seguida s'enlairava embrutant als pocs éssers i plantes que  allà convivien. Sobre tots manava Barghor, sorgit d'entre les bestioles havia desenvolupat unes dimensions i unes capacitats extraordinàries. Encara s'enrecordava quan sent un cobardsion més va trobar-se un pètal d'una flor  diferent a la resta, era d'un groguenc brillant i mai s'enbrutava amb el polsim negre que tot enfosquia. Aquell pètal va ser el seu secret i el va amagar entre les seves escames. Juntament amb aquestes majors capacitats, també va anar augmentant la seva rancúnia i malfiansa. Sospitava que qualsevol li pendria i cada cop es tornava més despiadat. Va arribar a dirigir a tots els altres cobardsions i com que no envellia com els altres, quan tota la seva generació va morir ell s'autoanomenà rei i senyor suprem.

-Cobardsions incompetents! Heu ensopegat almenys amb cap tufada que condueixi a la seva trobada?

Els cobardsions acostumaven a menjar tota mena de plantes i animalons.
Com entreveu la seva etimologia se'ls coneixia per ser éssers cobards i innobles educats només per executar ordres del seu creador.  Eren a més, poc espabilats, amorals i cruels amb les seves víctimes. Ressaltava del seu aspecte les seves escames abundants de games verdoses que els deixa mimetitzar-se a la natura, també d'ells sobtava el seu musell rodó i bigotat, que els capacitava com a grans rastrejadors. Eren bípedes de posat encorbat, amb mans fortes i rugoses, i a cadascuna, tres falanges prensils com els camaleons.

-Senyor, no és fàcil això, sí? Ara mateix som incapaços de trobar el seu rastre. És possible que al transformar-se i evaporar-se en fragments el seu flaire s'hagués esbaït. Fins que no aparegui en algun món ni cap ésser ni cap sentit ho podrà detectar...

-Què et demano explicacions?! Si no teniu vosaltres res per oferir-me existingiu-vos abans que ho hagi de fer jo. Almenys disfrutaré d'un espectacle veient com us mateu.

Un nombrós exèrcit de cobardsions  tremolosos jeien a terra fred sobmesos per acatar l'ordre final del seu Senyor. Tot i les escases capacitats emocionals eren evidents les seves expressions aterrades dibuixades sobre els rostres...

-Senyor, jo sí que estic captant la seva olor, sí.

Una d'aquelles bestioles, jove encara i poc formada, es va aixecar lentament davant la fosca figura de Barghor.
El Llibre Sagrat de les Miriades Cobardsianes recalcava  que només el cobardsion en cap, escollit pel gran Senyor es podia atrevir a fer de Portaveu i respondre-li. Així doncs, aquelles paraules eren un atreviment que va fer girar al Portaveu mentres rugia desaprobadorament; aquella sortida era tan admirable com digna d'expulsió inmediata.

-Criatura apestosa, jo et mano que m'expliquis la raó de la teva confessió.

-Senyor Barghor, el rastre que busqueu amb tanta ànsia és molt limitat, sí que ho és, tant que ni els meus companys ho han sapigut reconèixer. Però si un s'oblida d'aquell perfum tan esplèndid i irresistible i només busca reconèixer una variable d'ella com una nova fragància... Allà! - i assenyalà una direcció amb el seu bracet endimoniat.

Tots els cobardsions instintivament van girar el cap, i després d'unes olfatejades els murmurs augmentaren. La teoria semblava encertada.

-Estàs dient que Lantana ha desaparegut? Que ara és una altre cosa? Un altre espècie?

- El flaire és dèbil, sí, segurament perquè qui la porta està mancat de poders, com nosaltres sí, però no podem encara saber la seva espècie. Però ho sabrem.

El rugit de Barghor mentres allargava el seu braç cap al vell savi Portaveu era la senyal d'atac dels seus poders. L'aire tremolava mentre el cobardsion es retorçava de dolor i rebentava per dintre fins a morir.

-Un nou Portaveu tenim. Els guiaràs i trobareu totes les parts de Lantana sigui flor o sigui un animal. Porteu-me'l o ja sabeu el vostre final.

Un gran exèrcit de'infectes éssers es va començar a desplaçar carregat amb armes i fent cridòria cap als cercles de força que conectaven els móns entre sí.

Mentrestan la Sandra, el Bruno i la Casilda sortien del seu zen i podien observar el nou entorn. La sensació d'humitat els embolcallava  i mentres intentaven incorporar-se notaven com les seves manetes es recolzaven en fulles verdes i grogues; tot el terra eren fulles.

Per als meus rossegadors de llibres.

De Black owl.