VITAE; el joc inoblidable

Ara visc amb MONSTRES

Em desperto sobtadament però sense moure'm, noto com si les meves grenyes desendreçades continuessin enganxades a l'edredó  per culpa de la calor; tot i així ho aconsegueixo i surto del llit amb la sensació de tenir un dejà vu.
Ignoro mirar-me al mirall, tinc la sensació d'estar bruta i cansada i prefereixo anar directament a la sala de bany.

Mentre em dutxo observo com restes de terra rellisquen des del meu cos fins a la clavaguera, i al passar la pinta pel meu cabell es distingeixen trossos de fulles i inclús algun que altre branquiol; déu meu, on he dormit al meu llit o a l'Amazones??

Amb pressa em poso un vestit groc amb unes botes negres; torno a ignorar el mirall, per alguna raó avui no m'interessa veure el meu aspecte.

-Casilda que vens?!
-Sí, mare, ara vinc!!

Baixo fent soroll sobre les velles escales de cargol de fusta desgastada tot escoltant una veu infantil intentant multiplicar...

-Dos per una dos, dos per dos quatre, dos per tres en fan nou...

-Són sis Timoteu, dos per tres en fan sis.

Al meu davant continuava havent un nen, el que havia de ser el meu germà, de no més de set anys amb els cabells rossos, nas rodó i boca lleugerament torçada per la correció de la mare.

La sensació d'estar revivint una escena passada va quedar reemplaçada per la terrible visió final.

No vaig ni poder xisclar.

-Què...qui ets??!! -crido angoixada de cop i volta.
- Sir Joan Timoteu madam, regne de Castella i Aragó, heredé de tots els mars...
-Què?!
-Casilda és broma, sóc el teu germà.
-Mentida!! -dic horroritzada

-Casilda, què és aquest xivarri, què et passa?! -diu la mare girant-se cap a mi.

No puc evitar deixar anar un crit d'espant, ara sí:
-Què us passa??

La mare, en petit Timoteu... Tots semblaven ser ells mateixos a excepció d'uns petits detalls. 

No tenien ulls. Dos grans forat negres ocupaven els espais oculars; ni tan sols es veien les parpelles, difuminades en aquelles foscors inhumanes i desde on deixaven anar un estrany polsim de manera constant.

La figura del pare, amb la cara igual d'horripilant creuava la porta cap a ells, però no caminava, els seus peus s'elevaven lleugeranent a l'aire i el feien desplaçar com un fantasma.

Desesperada, m'arrauleixo en mi mateixa i tremolosa em poso a plorar.

-Mare, què li passa a la Casilda?! - el seus forats tenebrosos la miraven fixament i el seu semblant mostrava despreocupació, com si tot allò formés part d'una petita obra teatral mal interpretada.

-No ho sé amor -diu la mare també sobreactuant ridículament per treure ferro al moment, com qualsevol altre mare ho faria - Casilda, que et trobes bé?!

La Casilda ja n'ha tingut prou, comença a córrer esquivant a la seva "família" i escapant carrer aball.

El carrer és buit, sense gent ni fantasmes i el temps ha canviat totalment; ja no fa calor, el terra està glaçat i el vent sembla enfadat. El vestit curt d'ella no l'ajuda ni molt menys a protegir-se'n així que decideix demanar ajuda a un veí, ignorant que aquella casa era igual a la d'ella mateixa.

-Obri siusplau!! 

S'obre i escolta a la seva mare somrient:

-Casilda, just a temps per l'esmorzar.

Mentre li diu també l'intenta agafar dels canells però la Casilda l'esquiva ràpidament.
Ajuda!! Crida mentre torna a córrer fins a casa d'un altre veí. La seva por li tornar a fer passar per alt que tornava a ser casas seva.