VITAE; el joc inoblidable

dotze ZERO sis

-Lantana.
Jo no sé que és això, i per què m'importa tant?!
Rebusco en el meu cap per una resposta, però res; s'ha esfumat com el temps que tenia per pensar en ella...

-Casilda, ja estàs preparada??

-Sí mare, no es preocupi que ara baixo!!

A la petita sala d'estar es trobaven la mare preocupada per arribar tard a l'esglèsia, el pare mirant com la seva dona es preocupava i el petit Timoteu, jugant amb unes caniques; cap dels tres però s'havien adonat de l'estrany comportament repentí de la Casilda, que només pensava en una cosa, que volia dir Lantana.

Avui és un dia molt important, i no perquè sigui diumenge i toqui anar a missa, tampoc perquè s'hagi posat el seu conjunt blau cel especial per anar a l'esglèsia sinó per la hora: les 12:06. Falten vint-i-quatre hores exactes perquè torni a ser aquesta hora i quan ho sigui ella creixerá, i passarà de catorze anys a quinze.
I per això és especialment important anar avui a missa, per dir-li a Déu que ja està preparada per fer els quinze, que està preparada per més responsabilitats i encara que sigui mentida, dir-li que està preparada per afrontar-les.

Ja al sortir de l'esglèsia els seus  pares decideixen no agafar carruatge i tornar caminant cap a casa. Caminen desde els carrers enfanegats, petits i abrumadors del poblat fins atravessar els grans camps exteriors, luxosos de llum i a on la natura es feia notar amb diferents tons verdosos.
En Timoteu i ella s'agafàven les mans i admiràven conmocionats el regal que arribava a través dels seus ulls mestissos, i ni ell ni ella parlàven per por de perdre's el mínim detall. Aquella magnífica pau i tranquil.litat sensorial durà fins que el seu estimat germà cridà: Mira allò Casilda!

Li senyalava els grandiósos camps de blat que havien sorgit amb l'arribada de la primavera i que ja havien madurat. Els ulls de la nena observaven totes aquelles espigues marrons i idèntiques que esperaven desitjoses a ser recullides; totes menys una de ben diferent.

Una flor extranya i desvergonyida sobresortia d'enmig del camp. Tenia tons blavisos i rossats i era tan bonica que semblava de mentida. La veia i podia sentir que aquella flor també volia ser recollida però no per qualsevol, només per ella, i s'ajudava amb el vent per inclinar-se cap a ella i els seus colors l'atreien i li feien arribar el seu nom: LANTANA.

Tot i l'atracció inmensa, Casilda no volia agafar-la davant de la seva familia. Sentia que devia fer-ho en la intimitat, com d'una cerimònia privada es tractés. I tot i que eren lluny de casa, va prometre's de tornar.
Faria el que sigui per tenir-la amb ella.
EL QUE SIGUI.

                             🦉
Holaa!! Sento que aquest capítol sigui una mica més curt però tinc preparat per la setmana que vé un altre de molt IMPORTANT.
Espero que el llegiu!!!

Alguna teoria del que està
passant???

Per als meus rossegadors de llibres
Black owl