VITAE; el joc inoblidable

el JO

El terra del petit magatzem que sostentava als tres nens sobtadament va desaparèixer, i així ho van fer ells també; deixant-se finalment engullir pel monstre del misteri...

-Alguna vegada us heu sentit perduts, jo pregunto?
I jo dic, no em refereixo a quan us distraieu una mica i us acabeu despistant a dins d'un supermercat o en un ball.
No, i ara, jo parlo d'aquella emoció tan profunda, barreja de por i ansietat, els síntomes de la qual són pèls de punta, sentits disparats i unes tremolors inexplicables. M'enteneu vosaltres?  En moments així el subconscient envia senyals d'alerta d'un perill inminent del que ni un jo mateix sap la provinencia; curiós, oi que sí, nens?

La Casilda, el Bruno i la Sandra no queien, tampoc flotaven, només escoltaven aquells estúpits comentaris a la foscor; aquelles paraules eren com una referència física, gairebé palpable.

Lentament, la sensació d'estar dempeus els invaïa. L'entorn començava a aclarir-se però no el terra. Estaven dempeus, sí, però a sobre del no res.

-On som? - mussita fluixet i confós el Bruno enmig d'aquell lloc totalment desconegut.

-Per tots els sants!! Com hem arribat fins aquí?! - la Casilda estava igual de sorpresa que el Bruno però ella era de cridar pels pulmons, ben fort. La Sandra també badava ben impactada, en silenci però, ella era incapaç de pronunciar ni una sola paraula.

La llum del voltant que emergia sense origen els va permetre inspeccionar amb la mirada aquell lloc i se'ls feia evident que ja no estaven dins del vell magatzem. Aquell nou "espai" era grandiós: amb parets color coral que li donaven vida, n'hi havien quadres abstractes, fotografies de paisatges, mapes terrestres i el que semblaven ser pergamins antics que penjaven aleatòriament per tot arreu. Hi havia de diferent mides i formes però no eren el que destacaven del decorat: una corda daurada els unia intensificant els nusos i passant lleugerament entre elles. La tènue llum interna que desprenia semblava dibuixar un enreixat d'estels i perseides.

Era una sala estranya, com la veu que s'emetia entre les quatre parets.

-Per fi vosaltres heu sortit del zen!! Digueu-me, on us ha portat l'imaginació a vosaltres?

Cap dels tres s'atrevia a respondre les paraules sense gaire lògica d'aquella veu sense cara.

-Qui ets? Fes-te veure!! - cridà la Casilda a tot pulmó

-Què us passa als humans? Vosaltres sempre necessitant probes de tot, i si no les podeu veure simplement vosaltres no us ho creieu; jo entenc que és molt lamentable desde el meu punt de vista.

- Qui coi ets?!? Ets un monstre com els que es feien passar pels meus pares? - els dos germans es van girar sorpresos inmediatament davant l'afirmació de la nova companya.

-Estimades criatures mancades de poder, quin greu a mi em sap lo dels vostres pares...

-Nostres?!! - l'interrump el Bruno neguitós- Els nostres pares estan perfectament!!

-Un moment si us plau, jo estic pensant com puc dir el que he d'explicar  sense ferir els vostres cors sensibles.

- No et fot! Pots intentar parlar en el nostre idioma, que no és prou bo per tu? -etziba la Sandra amb ironia.

-Una idea interessant tu planteges, deixeu que jo ho intenti...

La veu misteriosa parà durant uns instants, i decidí continuar just quan la paciència dels nens començava a ser escasa

-Havera, tant la family de la piba gran com la del tio i la xavala més petita, caput by the moment! De vosaltres depèn salvar als ratllats dels vostres pares i a la resta el món. Ei, del món real i del virtual. Capisqui companys?

La boca oberta de sorpresa dels nens hagués foradat el terra si fòssin a una sèrie de dibuixos animats.

-Crec, crec que has aconseguit confondren's més... - és lamentava la Sandra- Segur que no és pas una peli això?

El curiós intent de la veu rara per respondre les preguntes dels nens no havia fet més que amoïnar-los més. La incomoditat invadia els seus cossos, en aquell mòn estrany i fantàstic reaccionaven instintivament, a fiblades arrogants, però era perquè en veritat tenien la pell de gallina i per dintre tremolaven com bestioles perdudes...
Estaven perduts, i molt.

I entre dubtes i suspirs insegurs en Bruno va repetir la pregunta que calia contestar:

- Però... qui ets tú?

-Jo, estimades criatures impotents, sóc l'únic ésser capaç de dir la mateixa frase significant versions diferents per cadascú. Jo l'únic que pot capgirar la ment dels més simples creant il.lusions, superant tota mena d'expectatives. Jo sóc el cervell del món, del vostre i de tota la resta. Jo protagonitzo la vida, la mort i tots els camins sense final que hi ha entremig. Perquè jo, estimats, sóc fill del destí i la pura lògica.
Jo sóc VITAE.

Black owl
Per als meus rossegadors de llibres