VITAE; el joc inoblidable

Thrita la petita

-Pessiga'm Sandra siusplau!!

El Bruno s'apropava a la seva germana i li oferia el braç a contracor. Flocs del seu cabell castany encara resistien drets davant la prematura captura de plantes enrabiades, i les seves pigues ara ressaltaven el doble degut a la palidesa del moment.

-Com què et pessigui? -la Sandra el mirava amb el seu posat encuriosit intentant entendre al seu germà adolescent.

-Que jo ja no em crec aquestes paranoies. Primer ens tanquen a un magatzem i la segrestadora es desintegra davant els nostres propis ulls, després repentinament ens comença a parlar una veu rara dient que som els escollits per salvar nose quants móns d'una catastròfe, i ara un gnom ens agafa amb plantes i ens porta en mig del no res? Acàs pateixo de bogeria?!

La vella capa verda encara jeia al terra fangós guarnida de fang i fullatge i amb noves cavitats causades d'esbarzers cansats de tenir una nova ocupa, si no arriba a ser pel crit agut de la diminuta figura i l'amarrament de la vestimenta pels nervis del moment potser s'hagués jubilat allà i tot.

-Però com goses dir-li al nostre mestre i creador "veu rara"? I jo no soc un simple gnom!! Sóc una Garlik i et podria massacrar en qualsevol instant tros de carn sense cervell!!!

-En veritat sí que tenim cervell... -la Sandra mussitava al ser l'únic que havia pogut entendre d'aquella figura de la seva alçada

-Silenci!! -la petita figura trencava l'altercat mentre tancava els ulls i escoltava al no res...-Ho escolteu això?

Variacions de sons remarcaven en un espai temps similar seguint una continuitat d'allò més peculiar. El soroll era similar al d'un violí mal afinat, i sense saber perquè aquest soroll et feia tremolar de cap a peus albergant una sensació de por irracional.

-Què ha sigut això?! -els tres nens tenien la mateixa pregunta però la Sandra va ser l'atrevida

-No hi ha temps per explicacions. Entreu a casa meva!!!

-No hi veiem cap casa aquí!!! -la Sandra semblava entendre la situació ara sí.

La suposada Garlik va mirar les últimes lianes que havien agafat als nens fa uns instants i en posat d'ordre va senyalar al no res esperant resposta, les plantes a la impensada van recobrar vida i van procedir a encreuar-se entre elles formant una espècie de concàva; finalment el gnom va agafar un estrany instrument triangular i el va fer sonar bufant-hi amb força, causant estruendor i produïnt una espècie de eco semblant als altres sons.

-Ara sí que la podeu veure oi?! Entreu ja cloïses!!!

Els nens sense gaires miraments és van apresurar a entrar dintre d'aquell túnel naturalista, allà dins era fosc i l'ambient era dens i fredós.  Altrament, dins d'ell van sentir una pau i tranquil•litat que apaivagava una mica l'entorn.

-Què acaba de passar? És de bojos!! -el Bruno parlava en veu alta, i la pregunta encara que era bona va ser ignorada.

-Com deia sóc una Garlik, una variació de gnom amb més inteligència i perspicacia preparada per viure a la natura...

-I com et dius?! -Interrumpia la Sandra ignorant tot el que acaabava de passar- tens cara de Clarissa

La Garlik mentre dipositava la capa altre vegada sobre els seus hombros va dir:

-Em dic Tritacatilidze, però vosaltres em podeu dir Thrita, Thrita la petita.

-Thrita...

Els germans van repetir el seu nom a l'unisó, realment tota aquella aventura era incoherent i fins i tot surrealista, producte d'un estrany somni del cual en un moment o altre despertarien....  Però no era així, i saber que aquella figura baixeta sense pèl d'orelles puntiagudes tenia nom propi els alleujava involuntàriament.

-I vosaltres sou els valents caballers que se suposa que han de salvar l'univers oi? -els mirava amb expressió indecisa però sense deixar del tot la seva contundència- vull noms Camarada.

-Camarada Sandra al teu servei!! -apretava el puny amb força i el col·locava al costat dret del seu tors pensant que era allà on tenia el cor.

-Què fas Sandra? -tot i així la germana li va deixar una mirada repulsiva provocant-lo a imitar-la- Camarada Bruno al teu servei!!

-Jo... em dic Casilda, i estic aquí per recuperar a la meva família

Les mirades comprensives dels seus companys donaven a entendre que ells estaven allà per una raó comuna, i allò els unia una mica més.

-Bé, ara que ens hem presentat tots i estem segurs... -la suposada seguretat que volia transmetre no era del tot evident- és moment de si teniu alguna pregunta formular-la abans no sigui massa tard

Els tres és van mirar espontaneament, ara que tenien l'oportunitat començarien per les més òbvies.

-Per què estem aquí?

-No us ho ha explicat el mestre Vitae? Teniu l'honor de ser els escollits per dur a terme la recollida dels pètals de Lantana, abans que altres ho fagin i acabin de conquistr el món arrebatant vides de milers d'innocents...

-No ho entens, el que volia dir el Bruno és per què nosaltres. -La Casilda no ho va preguntar, demanava explicacions.

-Hi ha un munt d'espècies molt més capacitades que vosaltres, amb ales per volar, cua per nedar o banyes per picar, però aquí esteu. I fins i tot per mi és un misteri la resposta de la vostra pregunta... Així que aquí jo us entrenaré per ser el més competents possibles, capaços d'esquivar a tots els cobardsions i espècies que a nosaltres ens obliguen a amagar-nos, i adients per assolir la missió si és possible, sobreviure.