Mitja volta

22

Tot i que la llum del sol comença a entrar a l'habitació, no és això el que desperta a la Gina del seu son. Només fa unes hores que va posar-se, per fi, al llit i escoltant la respiració del Bruno va poder adormir-se. És el mateix que amb carícies a la seva cara ara la fa tornar a obrir els ulls. El nen l'observa amb atenció mentre mou els seus ditets pel seu rostre i esbossa un somriure il·lusionat quan veu que es comença a despertar, no fa gaire estona que està despert però ja es començava a impacientar.

- Gina, quan vindrà el papi? – la noia es frega els ulls i amb alguna dificultat aconsegueix veure les agulles del rellotge. No sap a quina hora vindrà el Lluís perquè en cap moment li va aclarir, però suposa que no tardarà gaire sent ja gairebé les deu del matí.

- Crec que quan estiguem vestits i esmorzats ja serà aquí. – contesta tornant a fixar la mirada en ell i acariciant els rissos que estan despentinats a causa de totes les voltes que el Bruno ha fet durant la nit.

- Gina...

- Digues Brunito, què passa? – li incita ella a què pregunti sense cessar les seves carícies en veure que el nen amaga el cap entre els seus braços.

- El papi i tu sou novios?

- Què? No, no! – respon sobresaltada per com de directe ho ha preguntat el Bruno i sense que ella s'ho esperés.

- Però la Lluna va dir que sí...

- Ja... però es va confondre. El papi i jo només som amics, com la Lluna i tu. A què sí?

- Si, la Lluna és la meva millor amiga! – respon content oblidant-se de les preguntes que es van anar formant arran de les paraules que va dir la seva amiga fa uns dies. – Tinc gana, Gina.

- Anem a esmorzar, corre! – i quan el Bruno travessa la porta de l'habitació desapareixent pel passadís, ella es permet agafar aire i treure tota la tensió que per un moment s'ha instal·lat en les seves espatlles.

Aviat els dos estan asseguts davant de la televisió amb els dibuixos animats ja encesos. És conscient de la mala mirada que rebria per part del Lluís si aquest entrés ara mateix per la porta de casa seva, però no ha pogut evitar la mirada suplicant del Bruno demanant-li que veiessin junts i mentre menjaven aquesta sèrie que tant li agrada, ni tampoc ha pogut rebutjar la mateixa mirada quan li ha demanat un bombó per acompanyar a la magdalena que està a punt de desaparèixer. I és que un dia és un dia, i ella està aquí per mimar a aquest petit que li té el cor robat. I el que no sap ella és que tot depèn, de segons com es miri, tot depèn, perquè la mirada del Lluís només seria de tendresa en observar la imatge que tindria davant seu.

L'àpat s'allarga més del previst tenint en compte que els dos s'han quedat absorbits per la pantalla i la música que d'aquesta sortia. És el missatge del Lluís dient que ja surt de casa el que alerta a la gran dels dos, que també se n'adona que s'ha sumat una volta al rellotge des del moment que s'han aixecat del llit. Així que comença una cursa contra els minuts i segons per estar els dos presentables abans que el pare del nen arribi a buscar-lo, encara que si els veiés en pijama no seria per primera vegada. La música ressona per tota la casa a petició del Bruno que només ha acceptat sortir de davant de la televisió si la Gina li deixava posar una cançó al seu mòbil, i ella que acostuma a començar el dia sempre així no ha posat cap impediment. Després que el petit es raspalli les dents, la més gran l'ajuda a posar-se la roba que el seu pare li va posar a la motxilla. Ara veu que el gust que té el Lluís per la roba no ha canviat gaire, de fet és manté intacte com fa uns anys, i pensa en la sort que el Bruno vagi bastant combinat la majoria de dies. Però segons com es miri tot depèn, perquè el Lluís no ha canviat el seu amor per les samarretes bàsiques i els pantalons foradats, però amb el pas del temps el vi es fa més bo i per molt bàsica que sigui la samarreta o molt desgastades les botes això continua ressaltant.