Mitja volta

30

- I diuen que ho han tornat a intentar.

- La Mònica i l'Eloi? De veritat? Un altre cop?

- Sí, tia. Que els van veure passejant per la plaça i li van confirmar a la Remei.

- Aquesta dona controla tot el que passa al poble. Gina, tu que en penses?

La veritat és que fa estona que no escolta la conversa de les seves amigues, sent el seu xiuxiueig de fons mentre està pendent de cada racó del seu poble. Ja fa un parell de dies que és aquí, però encara no ha pogut apartar la vista d'allò que l'ha rodejat des que va néixer. Ho trobava a faltar. Igual que a totes les seves amigues amb qui ha estat aprofitant la majoria d'hores del seu dia, i de la nit. Que tanqués el mòbil en pujar en l'AVE que la va dur fins aquí, després de la reunió que ha canviat el rumb del seu futur, ha estat de les millors decisions que ha pres. Li sembla que torna a viure fa molts anys enrere, quan encara anava a l'institut i ni ella ni les seves amigues tenien aquest aparell que tan dependents ens fa. Així que decideix retornar a les veus de les persones que l'acompanyen i unir-se al safareig.

Entra a casa unes hores després sentint com l'estómac li demana a crits alguna cosa de menjar i per sort el pastís de patata de la seva mare l'espera a taula. Somriu amb la imatge d'estar els tres junts, com abans. Somriu com porta fent-ho des que va torna a trepitjar les seves terres. La conversa amb els seus pares mai s'acaba, sempre surten temes interessants a debatre, encara que ella prefereixi esquivar tot el que té a veure amb la vida compartida amb el Mario.

- I escolta, què vas dir que faries a la feina, ara?

- Mireia, és la directora, ja t'ho va dir. – contesta el seu pare somrient amb admiració a la seva única filla.

- Seré, papa, seré la directora de l'associació. Ara he de deixar lligada tota la feina que feia abans i totes les gestions que tenia pendents i estava acabant. Quan torni a Madrid el lloc serà oficialment meu.

- Ai, filla. Que orgullosa n'estic de tu. N'estem, el teu pare i jo. Has arribat molt lluny i sabem que encara tens molts quilòmetres a recórrer.

- I encara que estiguem separats, des d'aquí et recolzem amb tot el que et faci falta, sí? – acaba el seu pare i la Gina assenteix eixugant una llàgrima que se li escapa fàcilment.

- És normal que senti tanta por, però alhora tanta il·lusió? – els seus pares l'escolten amb atenció, alegres de poder tornar a compartir aquests moments quotidians amb la seva filla. – Ja fa temps que em van proposar aquest ascens, però no estava preparada. Ara necessitava aquest canvi per reafirmar que l'associació és casa meva i Madrid el meu lloc. – la seva mirada es torna apagada perquè Madrid engloba molt més del que es permet dir, una mirada que passa camuflada pels seus pares que accepten un cop més que la seva nena té la seva vida molt lluny d'on va néixer.

- T'anirà molt bé, filla. Confien en tu i nosaltres també. Seràs una directora genial. – les paraules del seu pare permeten a la Gina que per uns segons s'oblidi de tot el que estava tornant a la seva ment.

- Intentaré fer tot el possible per mantenir l'associació a dalt de tot i continuar vetllant pel benestar i la felicitat dels nostres infants. – a partir d'aquí la conversa deriva en anècdotes curioses i divertides que ha anat vivint en els últims anys a l'associació. I així és com recullen els plats i canvien la taula pel sofà.

- Gina, el teu pare i jo marxarem a Barcelona aquesta tarda. Vols venir amb nosaltres o prefereixes quedar-te aquí? – li pregunta la Mireia mentre el seu home aprofita per fer la migdiada.