Mitja volta

9

Quan els dos entren a la casa amb unes respiracions més a compassades de les que els hi ha quedat quan s'han separat d'aquest primer petó, el Bruno baixa corrents les escales amb el seu pijama del Mickey Mouse ja posat.

- Bruno! Cauràs per les escales! – crida la Míriam baixant al darrere seu, quan veu al seu germà a l'entrada s'atura observant com el nen es llança en els seus braços.

- D'aquí a uns anys ens passarà a nosaltres, això – diu el Pablo abraçant-la per l'esquena i acariciant la seva panxa.

- Papi! Saps que el cosinet s'ha mogut? – diu el nen veient el gest del seu tiet.

- A sí? Has tocat la panxa de la tita? – pregunta amb els ulls exageradament oberts esperant la resposta il·lusionada del seu fill que no tarda a arribar. Desvia la seva mirada cap a la seva germana que el mira amb els ulls humits que li desfà el cor i s'hi acosta per estrènyer-la entre els seus braços.

El Bruno és el centre d'atenció de la casa, els adults seuen als sofàs conversant animadament sense treure-li ni l'ull de sobre ni el protagonisme. La Maria seu al seu costat sent la seva companya de joc i ajudant-lo a cuinar tot allò que la resta els demana, se'ls complica una mica en el moment d'obrir la porta del forn de plàstic que feia mesos que emmagatzemava pols a les golfes de la casa i que aquesta tarda el Bruno ha decidit baixar per jugar però que finalment no ha utilitzat.

- Papi, nos ajudes? – diu amb la llengua a fora intentant fer força al mateix temps que la seva mestra. Amb un assentiment de cap al Lluís se situa al seu costat en menys del que la noia preveia sobresaltant-la quan situa la seva mà damunt de la que ella tenia i no ocupant el lloc de la petita maneta del nen. Fa força després d'acariciar-li els dits i amb un soroll de la cuineta la porta s'obra.

- Potser hauríeu de menjar més vosaltres, que us esteu quedant sense força... – la noia li treu la llengua abans de tornar a fer cas al Bruno que ara li ensenya els dibuixos de la carta perquè triï què vol.

- Mira senyo! – crida el Bruno quan veu que els grans comencen a parlar de temes massa avorrits per ell i que ja no li mostren l'atenció que fa una estona rebia. S'ha anat entretenint sol amb la caseta de nines de la seva tieta i l'aparcament que la seva àvia li va regalar l'aniversari passat, però ara ja s'ha cansat de donar vida a aquelles joguines i necessita una mica de mimos, ja que el cansament comença a fer acte de presència. – Papa em fa volar! – anuncia tirant-se damunt d'aquest que està just al costat de la noia i qualsevol adult que si fixés diria que gairebé a sobre. El barcelonès s'aixeca i repeteix allò que sempre treu les grans riallades del petit i que també fa sorgir les de la resta de persones que comparteixen la nit amb ells. A partir d'aquest moment el Bruno passa d'adult en adult reclamant abraçades, petons i carícies fins que acaba a la falda de la Maria, que acariciant-li l'esquena fa que vagi aclucant els ulls.

- Brunito, ha arribat l'hora d'anar al llit. – li xiuxiueja el seu pare a cau d'orella i amb veu melosa apartant uns rínxols rebels que se li situen davant dels ulls. – Anem a rentar dents i al llit, d'acord? Vine, que diem bona nit. – amb els ulls mig oberts nega al seu pare la seva petició i s'agafa fort als braços de la noia que l'acullen. Amb una mirada el Lluís entén que a la Maria no li fa res ser partícip de la rutina de nit del Bruno i s'aixeca elevant al mateix temps al nen que envolta la seva cintura amb les seves cames.

- Bona nit, mua! – el gest que acompanya l'acomiadament fa riure als grans, tot i que l'imiten desitjant-li uns bons somnis.