Mitja volta

27

Avui és un dia especial per a moltes famílies, encara que indiqui el final de l'estiu, o almenys de les vacances. Els docents porten dies preparant la tornada a l'escola i esperen il·lusionats omplir les aules de nens i nenes amb qui compartir experiències i aprendre. Milers d'infants van anar a dormir anit amb moltes ganes de retrobar-se amb els seus amics i viure noves aventures amb ells tot recordant allò que han fet en les últimes setmanes.

Al pis dels Otero, però, sembla que el Bruno no vulgui aixecar-se del llit, ni tan sols obrir els ulls. El Lluís fa més de cinc minuts que observa al seu fill el qual ocupa bona part del seu matalàs des que va abandonar el seu a mitjanit. El més gran es va despertar amb un so estrany que a mesura que va anar parant més atenció va descobrir que era el plor del Bruno. Amb això no va tardar ni dos segons en aixecar-se del llit i córrer a comprovar que passava.

- Bruno? Ei, Bru... què passa? – va preguntar-li amb veu dolça quan el va veure assegut damunt del petit matalàs i col·locant-se al seu costat.

- No maxis papi. – el nen va abraçar-se ràpidament a ell dient entre sanglots aquelles paraules.

- No marxo, el papi sempre està aquí, Bruno. Explica'm què ha passat.

- No maxis. – el Lluís va notar com el seu fill s'aferrava més a ell i va aixecar-lo per seure'l damunt de les seves cames.

- Tens por? Com el monstre de colors quan se sent petitet i pensa que no pot aconseguir allò que vol fer? – el Bruno va assentir davant les paraules del seu pare i de la referència d'aquell llibre que han llegit tantes vegades i que li ha servit per aprendre les emocions, les llàgrimes continuaven caient per les seves galtes mullant la pell del Lluís. – I em pots dir què et fa por? La foscor? – li va preguntar acariciant la seva cara i intentant trobar quina era la causa de tot allò.

- No papi, amb la llumeta que vam posar la por maxa. – el Bruno va assenyalar aquella estrella que il·luminava l'habitació.

- I llavors, què passa Brunito?

- No vull anar al cole, papi... – el nen es va amagar al pit del seu pare quan li va confessar allò que no el deixava dormir.

- Però veuràs a la Lluna, no en tens ganes? – el Bruno va aixecar el cap ràpidament quan va sentir el nom de la seva amiga i va somriure.

- Tinc moltes ganes de jugar amb la Lluna, però podem anar al parc amb ella o fer una altra feta de pijames. Al cole no.

- Però per què no, Bruno? Si t'ho passes molt bé a l'escola amb els altres nens i nenes i amb la Maria.

- Perquè tu no estàs, papi. I jo vull quedar-me amb tu. – va respondre amb un to seriós i el Lluís va sentir com el seu cor se li trencava en bocins.

- Però Bruno, jo he de treballar... –va sospirar – Has estat sense mi aquests dies i no has tingut por, carinyo. – va dir acariciant-li els rínxols.

- Hi havia la Gina, i ara no està. – va respondre abaixant el cap recordant que fa més de dos setmanes que no veu a la catalana i que ella tampoc hi serà a la seva classe.

- Vida... – el Lluís va abraçar fort al seu fill maleint-se a ell mateix al veure que les seves accions estan fent patir al Bruno. – La Gina ha estat treballant, però buscaré la manera perquè puguis anar a jugar amb ella, vale? – el Bruno va assentir lentament davant les seves paraules, il·lusionat. – I tu i jo farem moltes coses quan et vingui a buscar a l'escola i així no ens trobarem tant a faltar.

- Vale papi, t'etimo – el Bruno va deixar-li un petó a la galta després de dir aquestes paraules al seu pare i fer que el cor del gran s'omplís d'amor i tendresa.