Mitja volta

3

El divendres arriba amb més maldecaps que amb els que van començar la setmana. Els mimos que el Bruno li demana al seu pare han estat constants i han impedit que aquest pogués aprofundir més en la feina que tenia pendent.

Està realment perdut en com afrontar aquesta nova etapa que el seu fill passa, i això que durant l'etapa dels dos anys va suar i plorar de valent, però el fet que avui el petit estigui a càrrec de la seva germana el deixa respirar una mica més. Sap que haver acceptat a què aquesta i la seva parella l'acompanyin a buscar-lo a l'escola l'últim dia li farà il·lusió, només no ha acceptat deixar-los anar sols perquè un pare mai es vol perdre els primers i últims dies d'un fill, encara que la parella ha insistit en el fet que el nen serà exclusivament seu quan creuin la tanca que separa el centre educatiu de la carretera.

Ha estat tota la setmana planejant aquesta estona que tindrà per ell fins que no s'hagi d'arreglar per la gala d'aquesta nit. Seran un parell d'horetes que aprofitarà per fer allò que normalment no fa.

Amb l'última foto de la sessió del disc feta i acceptada puja al cotxe en direcció a l'escola. Aquesta llueix una alegria especial i melancòlica en acomiadar al seu alumnat durant les vacances d'estiu.

- Papi! – El Bruno corre fins a ell quan la seva senyoreta li dona el vistiplau. – Titos! – Aviat passa de braç en braç abandonat al Lluís com aquest havia previst.

- Moltes gràcies, Maria, per tot aquest any. El Bruno, i especialment jo, t'estem molt agraïts per tot l'aprenentatge que ens endúiem a la motxilla.

- Ha estat un plaer tenir un alumne com el teu fill a l'aula, amb tantes ganes de descobrir, aprendre i experimentar. I sempre s'agraeix tenir un pare tan atent per aquí. Ens veiem a la reunió individual, Lluís. – diu acomiadant-se per atendre una parella que la demana. Des de ben petit va acostumar-se en què la gent el cridés pel seu cognom, per això somriu en sentir el seu nom de la boca de la mestra, tot i que va ser ell qui li va demanar a l'inici de curs.

La setmana que ve ha de venir a recollir les observacions que els mestres han anat fent del seu fill durant aquest últim trimestre, és una gran sort que la tutora hagi pogut adaptar el seu horari perquè ell hi pogués assistir entre les hores a l'estudi i les entrevistes que ja té programades. La veritat és que no es queixa de l'atenta que ha estat ella durant tot el curs. A vegades caiem en el tòpic que els joves no estaran al nivell d'exigència que esperem i desitgem al no tenir tanta experiència, però la Maria, tot i acabar de començar en el món de l'educació, ha estat capaç de superar totes les expectatives que el Lluís i les altres famílies tenien sobre ella. Si l'escola en si ja destacava per ser de les poques en utilitzar metodologies inclusives i innovadores com les de Maria Montessori o la pedagogia Waldorf, les tècniques d'aprenentatge que ella anava incloent a l'aula cada dia els deixava més encantats.

La Maria no només destaca per això, a ulls de tothom salta a la vista la seva joventut i l'aura especial que l'envolta. Costa treure-li els ulls de sobre quan explica alguna cosa i en el moment que riu se t'escapa el món de les mans. Això mateix li passava al Lluís des del mateix dia que la va conèixer abans ni tan sols de portat al Bruno a l'escola, a la reunió inicial de curs. S'havia perdut en els ulls blaus de la noia i en la llarga cabellera que recollida en una cua es movia al seu pas. Igual que ho fa en aquest precís instant mentre s'acomiada d'una de les seves alumnes.

- Lluís, nosaltres marxem que si no se'ns tira el temps a sobre – li diu el seu cunyat deixant-li uns cops a l'esquena per acomiadar-se.

- Germanet, aprofita bé el temps i gaudeix de les hores sol. Demà ens veiem, papi! – diu la Míriam acostant al Bruno que nega separar-se del cos de la seva tieta.

- Miri, - diu abans que aquesta tingui temps a girar-se – per qualsevol cosa em truques, em sents? – ella li deixa un petó a la galta i la parella i el nen abandonen el passadís decorat amb les creacions que els infants han fet durant el curs escolar.

- Així que avui et quedes sol? – Fa un salt en sentir la veu femenina a la seva esquena – Ai, perdona'm! – diu la mestra sense poder evitar riure de la reacció del Lluís.

- Mai paro i unes hores per mi no m'aniran pas malament. Tot i que ja el trobo a faltar... si no fos per la meva germana no tindria mai temps per fer-ho tot, i menys per dedicar-me'l a mi, i això tampoc crec que sigui bo...

- Tothom necessita una estona sol, Lluís. Com ho fas per lidiar amb la feina i el teu entorn familiar? – pregunta coneixedora del seu compromís laboral. La pregunta agafa per sorpresa al Lluís, ja que amb la Maria només havien tocat temes escolar i del nen, fins ara. – Ai perdona'm. M'estic posant on no em demanen...

- Deixa't de disculpar-te, dona. Tens una estona, anem a prendre alguna cosa per aquí a prop?

- Deixa'm guardar la bata, agafo la bossa i marxem.

Aviat la parella surt per la porta de l'escola disposada a passar una estona en una terrassa qualsevol que estan força plenes per la calor d'aquest divendres d'estiu. Durant el curt trajecte ja aprofiten per conèixer-se una mica més deixant de banda a la Maria mestra i al Lluís pare.

- Així que el teu dia a dia només consisteix en l'educació? Crec que seria igual però en el món de la música si no fos pel Bruno.

- L'educació ha estat la meva vida des que era ben petita, suposo que a tu també et passa el mateix. No tens ningú que t'ajudi amb el nen?

- La meva germana i el seu home, els meus amics i companys de professió. De mans no me'n falten per cuidar al Bruno, no em queixo però és cert que me'l malcrien una miqueta. La meva mare viu a Barcelona i la veig poc, però crec que ella és qui té al nen més consentit, a pesar de la distància.

Aviat són pocs els detalls de la vida de l'altre que els falta per explicar-se, tot i que sempre queden experiències massa ben guardades o secrets tancats al cor. És quan el Lluís mira el rellotge quan se n'adona que s'ha d'afanyar si almenys vol passar pel centre comercial i comprar un parell de coses que el seu fill necessita urgentment pel dilluns.

- Perdona'm per prendre't tant de temps...

- Ja t'ho he dit una vegada això de demanar disculpes i no vull tornar-ho a repetir. A més, he estat jo qui t'ha convidat! Vaig a pagar, aquest és el meu número personal, podríem continuar parlant i conèixer-nos una mica més.

El Lluís arriba a casa després d'una hora d'haver abandonat la terrassa d'aquell bar, però això no és cap impediment perquè el somriure que duu des d'aquell moment se li esborri. Està content d'haver sortit una mica de la gent i les parets que sempre l'envolten i haver compartit una estona amb la noia. No l'ha enganyat quan li ha dit que volia tornar a parlar amb ella i és que li ha nascut el desig de continuar coneixent-la i saber més detalls sobre què amaga la seva persona.

Intenta que aquests pensaments marxin quan entra a la dutxa i es disposa a arreglar-se ràpidament després de llegir el missatge del Pablo dient-li que de seguida arribarà per anar junts a la gala.

Arreglat amb el seu tratge que un prestigiós dissenyador li ha enviat, es disposa a tancar la porta de casa seva quan el mòbil torna a alertar-lo de l'arribada d'un nou missatge. És la Maria: "Ara tu també tens el meu número. Passa una bona nit, Lluís."

Ja coneixem a la senyo del Bruno i alguns detalls més de la vida dels Otero. Avui poca cosa més a afegir, espero que us estigui agradant!

Moltes gràcies, cuideu-vos,

Lia