Mitja volta

12

Se li fa estrany estar mantenint aquesta conversa de forma tan normal, com si ho fessin diàriament, amb ell. Durant els últims minuts, des que el Lluís li ha demanat parar el temps, han estat asseguts al sofà gris conversant sobre les últimes modes i notícies d'aquest any. Música, refugiats, sèries, problemàtiques mediambientals,... Cap dels dos no ha volgut fer el pas i explicar alguns dels detalls que l'altre no sap de la seva vida com tampoc han volgut treure a l'exterior el passat i els seus records conjunts. Recorda que la primera conversa que van tenir quan els seus camins van tornar a creuar-se fa unes setmanes i on no va ser gens d'afortunada mencionant a la mare del Bruno. En aquell moment ella no es va atrevir a dir el nom del noi que ara té davant i cap dels dos va voler aguantar una conversa que no va passar del minut de duració. Aquesta nit tot sembla ser diferent, no s'han tractat en cap moment com aquell dia però tampoc és la relació que fa uns anys tenien, evidentment. És estrany. Però d'alguna manera la fa sentir còmoda, tornar a sentir la seva veu, la seva olor, estar a prop seu. I el seu riure, aquest riure que ara l'envolta.

- Gina? Gina? – el barcelonès pronuncia el seu nom mentre no para de riure. – Estaves a la lluna? No has escoltat el que t'explicava...

- Que sí Lluís... – la cella alçada d'aquest busca una resposta que ella no tarda a donar-li – parlaves de política i...

- D'això fa estona que no en parlo... el teu badall m'ha deixat clar que no t'interessava. – diu tornant a riure. – Vols alguna cosa per beure? – amb la seva negació el Lluís desapareix cap a la cuina anant a buscar alguna beguda per a ell mateix. Ella aprofita per aixecar-se i treure's de sobre aquesta son que comença a arribar però que ella nega per tal de poder passar una estona més en aquest ambient agradable que entre els dos han creat.

Recorre amb els dits els discs que el noi té exposats a la saleta, on abans no hi havia parat molta atenció al només buscar un disc en concret. Reconeix aquell que ella mateixa li va regalar firmat pel seu cantant preferit, va estar-se hores davant l'ordinador recarregant la pàgina on mostrava que el producte no estava disponible però al final ho va aconseguir, recorda els ulls emocionats del Lluís en estripar el paper de regal i descobrir què hi havia dins. Analitza cada racó de la sala admirant les fotografies familiars i els dibuixos del petit Bruno que la decoren, no volent-se perdre cap detall. Troba un trencaclosques a la mateixa estanteria on hi veu la llibreta on el Lluís acostumava a escriure les seves lletres i melodies fa anys, està temptada en fer-ho però finalment no l'agafa. Els records tornen a colpejar la seva ment en pensar que a ell no li agradava que ella tafanegés aquelles pàgines i com es picaven en el moment que això passava, sent ella vencedora de la majoria de batalles.

Un marc negre amb flors seques a l'interior li crida l'atenció, les flors omplen la part baixa i unes ales completen la resta d'espai, en un costat llegeix el nom del petit de la casa amb una lletra que coneix massa bé.

- S'acostava el dia de la mare. Era el divendres abans. Tots els nens i nenes de l'escola sortien amb cartolines o altres manualitats per a les seves. Però el Bruno tenia les mans buides. – el Lluís s'acosta a ella per darrere. - No ha estat mai un dia normal, aquest diumenge especial de maig, em demanava el dia completament lliure, de feina i compromisos abandonant el mòbil en qualsevol lloc, i ens escapàvem els dos a la natura. El Bruno i jo sols. No es recordarà d'aquests dies d'aquí a uns anys, dubto que ho faci ara. Però estan gravats al meu cor per sempre. Quan vaig decidir que era el moment de dur-lo a l'escola infantil no vaig pensar en aquest dia. No imaginava viure el que em vaig trobar aquell divendres quan vaig anar-lo a buscar. – sospira profundament, ara que ella el mira veu com alguna llàgrima rodola per les seves galtes. – Va venir fins a mi amb el cap baix i va estirar les mans cap a mi sense dir res. Se'm va trencar el cor quan els seus braços em van abraçar fort, com si temés que desaparegués. La seva mestra em va explicar que s'havia negat rotundament a fer l'activitat, que havia plorat fins que li va prometre que podria anar a jugar amb plastilina mentre els seus companys i companyes acabaven. Encara no entenc la seva reacció, no l'entenc... – la Gina allarga la mà per eixugar la humitat de la cara del Lluís – Vam pujar al cotxe i ens vam tornar a amagar entre la natura durant tota aquella tarda, sense voler esperar al diumenge com feia setmanes que havia planejat. Però no volia que la situació que havia passat dins l'aula quedes només en allò, i per això vam fer això. Vam recollir les flors més boniques i les vam deixar assecar, com si... com si desapareguessin però mai ho fessin del tot. I un cop a casa vam dibuixar les ales d'un àngel. Les seves ales. I ara, d'alguna manera, ella forma part de la nostra rutina. Del nostre dia a dia. – Ara és la mà del Lluís la que s'acosta a la seva cara i és quan se n'adona que ella també plora.