Alan

Capítol 1

Mentre sento de fons les veus dels convidats, jo miro distretament per la finestra. Veig un ocell negre sobre un cable i mira al seu voltant. Aparto la mirada un moment, i quan torno a mirar per la finestra, l’ocell ja ha marxat.

Avui és el meu aniversari, però jo no he triat pas que vingui tota aquesta gent a casa per celebrar-ho. D’acord que faig divuit anys, però és un número com un altre. A més, no m’agrada la gent, m’estressa. No entenc les persones. Sí, sóc pessimista i estranya. Fins i tot un dia vaig escoltar una conversa entre els meus pares, en la qual, entre altres coses, deien que jo era molt rara. Però m’és igual, no he triat pas néixer.

Entre aquests pensaments, m’adono que els convidats ja marxen de casa. Per fi. Ara em podré tancar a l’habitació tranquil·la.

- Julie, que no vens a dir adéu?

És la veu de la meva mare.

- Ja vinc...

Dic adéu a tothom amb desgana, i crec que se’m nota. Però a veure, no és cap novetat que el meu caràcter i la meva manera de ser siguin així!

Ara sí, ha marxat tothom. Li dic a la meva mare que vaig a l’habitació a llegir una estona i m’hi tanco. M’estiro al llit i tanco els ulls. Sospiro... Per què he nascut? Si hagués nascut en un altre cos, seria més feliç? Qui va inventar la vida, la societat, tot? Sovint començo a fer-me aquestes preguntes tan estranyes, però no trec res en clar.

Aleshores sento uns cops a la finestra. Toc, toc. Qui deu ser? Si vivim en un lloc on hi ha molt pocs veïns, què carai passa? M’aixeco del llit i el veig. És un noi. Què coi fa aquest noi a casa meva? Obro la finestra sense pensar en el que em podria passar, com si els ulls d’aquell noi m’hipnotitzessin.

- Hola – em diu ell, recolzat a l’ampit de la finestra.

- Hola.

- Felicitats.

- Què? Com saps que...?

Me’l miro estranyada. Com carai sap que és el meu aniversari? I què hi fa ell allà?

- Això ara no importa. Només venia a conèixer-te. Bé doncs, me’n vaig. Adéu, i acaba de passar un bon dia.

Abans de marxar, llança una carta a dins de la meva habitació. Em giro per mirar on cau, i quan torno a mirar a la finestra, ell ja no hi és.

M’ajupo i agafo la carta. Només hi ha escrita una frase:

“A les nou ens veiem al parc del rellotge. A.”

“A”? Primer dia amb divuit anys i comencem amb misteris. Què coi? No entenc res. Potser si que hauria d’anar al parc, més que res per tenir clar què està passant. No és propi de mi acceptar invitacions de desconeguts, però aquest cop serà una excepció.