Alan

Capítol 6

Em sembla que tinc la cara pàl·lida. No m’ho crec, però tampoc diria que menteix. És complicada d’explicar, aquesta sensació.

-       Com que no ets real en aquest món? Si és una broma no fa gràcia. – em poso seriosa de cop.

-       No és cap broma. Ja t’ho he dit que no em creuries. No ho sap ningú més, això. – ell manté la mateixa calma que tenia al principi de la conversa.

-       I quant més penses fer-me esperar? M’explicaràs què vol dir això de no ser real? Perquè jo et veig, et toco, t’escolto. Ets ben real. – crec que ha arribat aquell punt en el qual estic tan impactada pel que m’estan dient que acabo sense mostrar cap expressió.

-       Mira, t’ho explicaré de forma senzilla. Saps les típiques pel·lícules d’alienígenes? El típic extraterrestre que ve a la Terra i tal. Doncs jo sóc com aquests de les pelis. El que passa és que no tinc el cos que ells tenen, sóc com vosaltres.

El que em faltava. Ara estic parlant amb un extraterrestre? De veritat? Però què coi? És que no entenc res. No tinc paraules.

-       Suposant que m’estigui creient tota aquesta història, per què has vingut aquí? Vull dir a la Terra.

-       Buscava fugir de tot.

-       De tot? Estaves fart del que t’envoltava? – això m’és familiar. Jo molt sovint em sento igual.

-       Exacte. Hi ha una forma molt complexa de viatjar a través de l’espai-temps. Jo sóc del “futur”, diguem. Allà tot està molt avançat i per això he pogut venir aquí. Però... veig que aquest món és encara pitjor. – per primer cop en molta estona, abaixa la mirada.

-       I de què fugies?

-       No cal que ho sàpigues si no em creus.

-       Et crec.

-       De debò?

-       Sí. Explica’m de què fugies.

L’Alan s’aixeca del llit, passeja per l’habitació i acaba asseient-se a la cadira de l’escriptori sense deixar de mirar-me.

-       Doncs bé, senyoreta. És una mica tràgic, però t’ho explicaré. Resulta que jo estava molt enamorat d’una noia. I ella de mi. O això creia. Després d’estar un any i escaig junts, vaig trobar-me-la al parc morrejant-se amb un altre tio. No sé si mai t’has enamorat, però no saps el mal que fot això. Jo l’estimava de debò, ho feia tot per ella i era la protagonista dels meus pensaments. Mai vaig pensar què passaria si ho deixàvem, o si em traïa. Perquè realment confiava que mai passaria. Però saps què? S’ha de tenir tot previst.

Ella primer estava molt espantada per com podia reaccionar jo, però simplement vaig marxar. No vaig voler saber res d’ella, la vaig treure de totes les llistes de contactes que tenia, vaig esborrar totes les fotos i els missatges. I ja està, no vam tornar a veure’ns ni a parlar mai més. Tot i això, em feia mal. Patia molt cada dia, ho veia tot negre. Però tampoc volia matar-me, encara que ho havia pensat. Així que vaig decidir fugir, desaparèixer. I aquí estic. Veus? Sort que no em vaig matar. T’he pogut conèixer. – esbossa un petit somriure. Però és un somriure que amaga tristesa. Una tristesa molt amarga.

Em quedo en silenci. No sé què dir. Jo mai m’he enamorat fins a tal punt. Potser sí que he sentit atracció per algun noi algun cop, ja ni ho recordo. Però això vol dir que tampoc devia ser important. No sabia que l’Alan carregava tantes coses tristes sobre seu...

-       Ho sento. – noto que una llàgrima baixa galta avall.

-       No cal que ho sentis, ni que ploris. – no sé com pot continuar parlant tranquil·lament.

-       Però llavors, per què em vas dir que ens preocupem per ximpleries com la gelosia, l’enveja, la tristor i tot allò que em vas explicar? – cada cop cauen més llàgrimes.

-       Julie, no ploris si us plau. Si ho arribo a saber no t’ho explico! – s’aixeca i s’asseu al meu costat, al llit, acariciant-me el cap un altre cop. – T’ho vaig explicar perquè ja no crec en res. No em queda res. Crec que ja m’han fet tot el mal que em podien fer. No hi ha res que pugui ser pitjor, em sembla.

-       Has patit molt. No ho sabia. Perdona’m. – ara ja tinc tota la cara molla.

-       No és culpa teva.

M’abraça. Ara mateix no puc ser ni freda, ni desagradable. Em deixo consolar pels seus braços, que em tenen agafada. M’hi sento segura. No vull que em deixi anar per res del món.

-       Julie, et vull demanar un favor. No vull parlar mai més d’aquest tema, si és possible.

Assenteixo amb el cap. Ho comprenc. Suposo que a mi tampoc m’agradaria parlar-li a algú sobre un imbècil que m’ha destrossat la vida. I totes les il·lusions que tenia. Però igualment, no sé per què continuo plorant com una nena petita.