Alan

Capítol 21

-Julie-

Em sento malament amb mi mateixa. No sé si he fet bé dient-li tot allò a l'Alan. No vull que es pensi que no l'estimo, però potser sí que és millor que no ens veiem durant un temps. Però jo mateixa sé que no podré aguantar sense veure'l i sense parlar amb ell.

És molt estrany. Tot plegat és molt estrany. Em pensava que mai ens passaria això, a l'Alan i a mi. No pensava que fos possible que tinguéssim aquesta mena de conversa. I d'acord que no m'agrada com he actuat, però tampoc m'agrada com m'ha tractat ell. Estic molt confusa.

Surto de l'habitació i vaig a la cuina. Em preparo un cafè i m'assec a la taula. Sí, un cafè. La meva mare entra (avui li han donat el dia lliure) i em mira a la cara. Suposo que em veu estranya i s'asseu al meu costat. Comencem a parlar:

- Nena, què et passa? Ja saps que m'ho pots explicar tot. Per cert, tu cafè? Des de quan? Si no t'agrada. - m'agafa la mà i em mira als ulls.

- No ho sé, ara volia cafè. És que mama... no entenc res. - estic molt trista.

- Què ha passat, Julie? Ha passat res amb l'Alan?

- Com saps...?

- Ai nena...! Com es nota que no ets mare. - dibuixa un somriure compassiu.- Les mares tenim un do per notar aquestes coses, que no ho saps encara? Ja fa dies que et veig pansida i perduda en els teus pensaments. Ja sé que abans també estaves així, com desconnectada del món, però era diferent. Abans era un sentiment de rebel·lia contra el món, ara és tristesa. I doncs, què ha passat?

Em fa cosa explicar-li. Mai he parlat de temes seriosos com aquest amb la meva mare. No sé com posar-m'hi, però m'hi poso.

- Doncs... és que... no sé... Crec que hem tingut una mena de discussió i he estat molt desagradable. Però ell també. Així que no sé si tindrà solució.

- Per què heu discutit? - em parla amb una veu suau. Em fa sentir còmoda.

- Perquè quan es va quedar a dormir a casa, l'endemà al matí ja havia marxat i no em va dir res. No em contestava al mòbil ni el vaig trobar enlloc. Fins i tot la Rose em va ajudar a buscar-lo, però res.

L'endemà a l'institut me'l vaig trobar a l'entrada i finalment vam poder parlar. Resulta que amaga massa secrets com per explicar-me'ls o donar senyals de vida quan desapareix. Mama, ja sé que pensaràs que sóc una pàmfila però és que de veritat que em vaig preocupar moltíssim.

Ho noto, estic a punt de plorar i no aguantaré gaire més fent-me la forta.

- Nena... així que no et va dir res. Mm... saps què passa? Hi ha coses en què els nois i les noies són diferents. No sé com dir-ho... no és que ells no es preocupin tant com nosaltres, però s'ho prenen amb més calma... no sé ben bé si m'entens. De vegades el teu pare tampoc em diu on va i jo em preocupo, però ja hi estic acostumada. Filla, és normal que et preocupis. Però pensa que si ho ha fet, ha de tenir els seus motius, encara que no te'ls digui. - m'estreny una mica la mà.

- Mama però és que li vaig dir que no sabia si l'ajudaria en un assumpte seu, i em va dir que no m'havia demanat ajuda i que millor si no l'ajudava. Em va fer sentir molt malament.

- Julie... Has d'entendre l'Alan. De vegades l'empatia és necessària, i més en una relació. No sé ben bé què t'està amagant ni què porteu entre mans però estic segura que ell t'estima. Quan va venir a casa l'altra nit et ben juro que se'l veia ben enamorat. No vegis com et mirava! I et tractava amb delicadesa i suavitat. De poc que no li cau la bava, de debò!

Contesto, però em comença a tremolar la veu.

- Aquella mateixa nit ja em va demostrar que m'estimava, mama. Em va abraçar que quasi m'ofega i em va cridar a l'orella que m'estimava moltíssim. Mama... jo l'estimo... però no sé què fer. No el vull perdre, no vull que se'n vagi del meu costat ni que deixi de pensar en mi. Tinc molta por. Però et juro que l'estimo, mama.

Ja està, estic plorant. Com m'odio.

La meva mare m'abraça. És la millor, sempre sap quines paraules dir-me en el moment adequat. He decidit que vull arreglar tot això amb l'Alan. És l'únic que m'ha fet canviar, l'únic a qui estimo tant. Tota l'angoixa acumulada durant aquests últims dies em surt de cop. No puc parar de plorar com una criatura entre els braços de la meva mare.

-Alan-

He passat per l'agència i ja ho tinc tot a punt. Falta que la Julie estigui disposada a acceptar el meu perdó. No sé què faig que sempre la cago. Tinc un do. Però us ben juro que l'estimo com mai he estimat ningú. Sí, fins i tot més que a la Julie que em va fotre les banyes, i mireu que l'estimava.

Però és que a veure, l'amor no es pot mesurar. Quan et penses que no pots estimar més una persona, n'apareix una altra que l'arribes a estimar el doble que l'anterior. És difícil, l'amor. No l'entenc gaire, però suposo que ningú l'acaba d'entendre del tot. Però ara mateix se'm fa impossible pensar que pugui estimar més a algú que a la Julie.

No sé si li agradarà el destí de viatge que he decidit. No sé si en preferia més un que l'altre, però segur que li encantarà. Tinc moltes ganes que arribi el dia i compartir la meva felicitat amb ella. Serà molt romàntic.

Mentre penso en tot això i arribo al carrer de casa meva, veig una dona davant de l'entrada. M'és molt familiar, així de perfil. Té els cabells curts, negres, i duu un vestit llarg amb flors dibuixades. Porta unes sabates de taló negres i un barret molt elegant. Es gira i em veu: no hi ha gaire distància entre nosaltres. La reconec perfectament: és la meva mare.