Alan

Capítol 5

Casa seva és força gran. Bastant més gran que casa meva. Entro embadalida, observant tots els costats i quedant-me meravellada.

Pugem al pis de dalt, on hi ha les habitacions i el lavabo del pis. En tenen un a dalt i un a baix. L’habitació de l’Alan és just al fons, i al costat hi ha el lavabo.

-       Pots canviar-te al lavabo o a la meva habitació, com vulguis.

-       No, no, ja vaig al lavabo. Però... i què em poso? No duc pas roba de recanvi. – parlo més per mi que no pas per l’Alan.

-       Et puc deixar una dessuadora i uns pantalons de xandall.

Em poso la dessuadora i el xandall (que em van enormes), surto del lavabo i entro a l’habitació de l’Alan.

-       Ei. Què, tot bé? Carai, veig que et va força gran tot! – esclata a riure – sí que ets poca cosa, sí. – dibuixa el seu somriure entremaliat una altra vegada. Però no he oblidat la seva cara seriosa de fa uns moments. Crec que ha arribat el moment. No puc continuar amb tots aquests dubtes que em tenen marejada.

-       Alan, podem parlar? Fa un moment tenies una cara molt seriosa. Passa res? Sempre que et pregunto per què vas aparèixer del no-res a casa meva em dius que ja ho sabré més endavant i els teus somriures desapareixen i són substituïts per cares serioses. Per què? – pregunto realment preocupada.

Ell està assegut al llit, com un indi. Jo m’assec davant seu, de la mateixa manera. M’agafa les mans i em mira fixament. Seriós, una altra vegada. Els seus ulls blaus em mantenen una mica tranquil·la. És l’únic que em tranquil·litza en aquest moment.

-       Julie, tu saps per què es coneixen les persones? – m’ho pregunta de sobte, així, com si res.

-       Mm... perquè sí? Per casualitats de la vida? El destí? Alguna xorrada d’aquestes? – estic molt inquieta. M’estic posant nerviosa. Si això continua així, aviat no sabré què dir.

-       Sovint és per alguna xorrada d’aquestes, com tu dius. I suposo que aquest cop no és diferent.

-       A què ve, tot això? Alan, no entenc res, què m’estàs dient? – estic molt confusa. Què vol dir tot això?

-       És que... mira, sincerament. No sabia com començar. És difícil d’explicar sense que t’impacti. Segur que no em creuràs. Val més que no ho sàpigues.

Em deixa anar les mans i deixa de mirar-me per mirar fixament la paret, amb la mirada perduda.

-       Sí home! No em pots deixar així ara!

-       Ara t’explicaré una cosa. Jo sóc una mica més optimista que tu, no gaire més.

-       Espera, com saps que sóc negativa? – cada cop em sorprèn més.

-       Sht. Calla. Ara parlo jo. Deixa’m acabar sense interrupcions.

Els seus ulls tornen a trobar-se amb els meus.

-       Penso que aquest món vostre és una merda. Una gran merda. Ho sento però és el que penso. Trobo que els humans patiu molt, que...

-       Però que no ets humà, tu? Que no és teu, també, aquest món? – els dubtes m’estan tornant boja i l’Alan no para de dir coses cada vegada més estranyes.

-       T’he dit que em deixis acabar, impacient. – amb la mà m’acaricia el cap i dibuixa un petit somriure. Llavors continua, amb el seu posat seriós altra vegada:

-       Doncs això, que patiu, que esteu tristos, us decebeu de persones que us l’han fotut, us penediu de coses; però també rieu, estimeu altres persones. També existeix la venjança, el rancor, l’odi, l’enveja i la gelosia. Jo no entenia gaire aquests sentiments fins fa un temps, quan em vaig barrejar amb els humans. Francament, és molt dur viure així! Vull dir que els moments feliços són preciosos, però doneu massa voltes a les coses i us preocupeu per ximpleries de fàcil solució.

-       Trobes ximple preocupar-te per algú que estimes? Trobes ximple sentir enveja d’algú que t’ha tret el que volies? Trobes ximple que ens enfadem per actes injustos? Trobaries ximple que jo em posés gelosa si tu estiguessis amb una altra noia? Respon sense pregunta.

Aquesta última pregunta se m’ha escapat inconscientment, però no sé per què, el fet de pensar que ara mateix l’Alan anés amb una altra tia em fa molt mal rotllo. No sé què està passant, no entenc res. Que no és una persona normal, ell?

-       No puc contestar sense pregunta. Estaries gelosa si estigués amb una altra noia? – se li escapa el somriure entremaliat.

-       Prou. Ja n’he tingut prou. No sé on vols arribar amb tot això. – m’estic començant a posar vermella per la pregunta que m’ha fet. Oh, no. Que potser...? No, no pot ser.

 -       Vols que se’t diguin les coses directament, oi? D’acord. Perdona que t’hagi fet perdre el temps amb tot aquest discurs. Julie, ho sento. Jo no sóc real en aquest món.