Alan

Capítol 9

Avui m’he aixecat recapitulant. És a dir, he pensat en tot el que ha passat des que l’Alan va aparèixer a la meva vida. El més important són dues coses: que la Rose està enamorada d’ell (com jo) i que l’Alan no és d’aquest món. No ho he oblidat, però em feia por pensar-hi. Ho sento molt per la Rose, però hi ha coses d’ell que no li puc explicar, com això de ser un extraterrestre o alguna cosa per l’estil, o la història d’aquella noia a qui tant estimava...

Surto a passejar, ja que avui fa un dia esplèndid. El sol brilla molt i jo estic contenta. Tot i la moguda de l’altre dia, amb les confessions amb la Rose, estic contenta.

Sense adonar-me’n, em trobo a l’hipermercat de la ciutat. Quina sort que porto diners! Avui compraré molta roba. Sí senyor.

Quan entro a la quarta botiga, veig que hi ha un noi que sembla que busca algú. Com que avui estic contenta, l’ajudaré, encara que no és propi de mi.

-       Perdona, busques algú? – li pregunto amb un somriure. Em noto tan estranya, sent feliç!

-       Sí... la meva germana. Es deu haver perdut, és un desastre aquesta nena.

-       Si vols t’ajudo a buscar-la, no tinc res a fer.

-       No cal, de veritat...

-       Sí, home! Quatre ulls són millor que dos, o alguna cosa així.

-       Em dic Patrick.

-       Oh, jo Julie.

Després de descriure’m la seva germana físicament, comencem a buscar-la com bojos per tot el centre comercial. Avui m’adono que és enorme!

-       Escolta, si vols pots marxar. – em diu.

-       Mira! És aquella nena? – no l’escolto i assenyalo una nena que està asseguda en una taula d’un bar.

-       Mira-la! Ostres, quina noia. Gràcies.

-       Vols que prenem alguna cosa?

-       No, només faltaria, després de l’ajuda que m’has donat. Espera! Sí, prenem alguna cosa. Convido jo, com a agraïment.

Dubto, però no em sembla mala idea. M’ha caigut bé, aquest noi. Deu tenir la mateixa edat que jo, o potser és més gran, com l’Alan.

-       Entesos!

Passem una bona estona junts. La mare d’en Patrick ve a recollir la germana i ens quedem ell i jo sols. Parlem de ximpleries com l’institut, la família i aquestes coses. De debò que em sento molt rara, mai actuo així.

Quan acabem s’ofereix per acompanyar-me a casa. Li dic que d’acord. Però potser no ho hauria d’haver fet. De sobte la conversa se’m fa incòmode, perquè em pregunta:

-       I t’agrada algú o què? Ets molt maca, segur que més d’un et deu anar al darrere.

Mm... ja no em cau tan bé. Si em fan sentir incòmode i a sobre és un desconegut (perquè només hem parlat un matí) ho sento, però acaben per caure’m malament. Ja sabeu com sóc.