Alan

Capítol 15

Doncs sí, l’he encertat. Em comença a fer un interrogatori. Coi, no puc evitar ruboritzar-me i mirar el terra com sempre!

-       Nena, va, explica. Que sóc ta mare! Com es diu? Edat? On viu? Aneu al mateix institut? Compartiu gustos? Es preocupa per tu? Quant fa que sortiu?

M’està venint mal de cap...

-       Mama, et pots calmar? Es diu Alan, viu a prop de casa nostra, anem al mateix institut, es preocupa per mi i no sé quant fa que sortim, va passar i ja està. I els gustos... sí, suposo que en compartim. He vist que porta Converse molt sovint. – se m’escapa una rialla.

-       Ai... la nena enamorada! Que maca que ets. Escolta, cuida’l molt eh.

-       Que sí, mama. Escolta... no és segur ni res, però per si de cas, t’ho comento. Avui mateix m’ha dit que si es pot, a l’estiu aniríem de viatge junts en algun lloc d’Europa. M’hi deixaràs anar, oi? Ara ja sóc major d’edat i ell ja té dinou anys.

-       És clar que sí, petita! Per mi pots anar on vulguis amb ell, mentre sigueu responsables. Porta’m algun souvenir ja que hi ets!

Esclatem a riure. La meva mare molt sovint em tracta com a una amiga. De debò que em cau genial! Però quan es posa pesada, és molt pesada. De veritat. Bé, almenys, si finalment podem viatjar em deixarà anar-hi.

Arribem per fi al centre comercial i anem directament a les botigues de roba. No paro de mirar samarretes de màniga curta molt bufones. N’agafo cinc d’una botiga, i cinc més d’una altra. Ja tinc deu samarretes noves. Us ben juro que he odiat sempre comprar roba. Estic sorpresa de mi mateixa. La meva mare també al·lucina.

Al cap d’una estona anem a una cafeteria i prenem un cafè. Bé, més ben dit, ella pren un cafè, jo bec un Cacaolat. No m’agrada gaire el cafè.

-       Mama... m’agradaria dir-li jo mateixa, però no el puc veure gaire sovint, per això... li podràs dir tu, al papa, això de l’Alan? M’agradaria que també ho sabés i a veure què n’opina de tot plegat. – faig girar la palleta dins del Cacaolat. Sí, és una mania que tinc, beure el Cacaolat amb palleta.

-       Com tu vulguis, nena. Ja li ho diré de seguida que pugui. Però escolta’m, encara no m’has dit com és, aquest noi.

Li començo a explicar com és físicament: ulls d’un blau profund com el mar, cabells negres despentinats, força més alt que jo i musculat però tampoc exagerat. Exactament com m’agrada a mi. El seu caràcter és com el d’un nen petit, però ho fa expressament. Quan les coses es posen series deixa estar la comèdia i es preocupa de debò. Això és el que li explico.

-       I què heu fet fins ara?

No sé com, però li acabo explicant que ja ens hem fet algun petó, tota la nit romàntica que vam tenir incloent que vam dormir junts sense fer res!, i... el problema que vam tenir amb la Rose. La meva mare m’escolta molt atentament, i sobretot al·lucina amb tot el que va passar amb la meva millor amiga. Però quan escolta que tot va acabar bé se li veu l’alleujament a la cara. Òbviament no li explico res d’allò que ve d’un altre món i tota aquella història perquè encara he d’investigar moltes coses jo mateixa. A més, tampoc em creuria.

Paguem les begudes i anem a les sabateries. Vaig directament a mirar les vambes, especialment les Converse. Recordo el meu armari; en tinc de tots els colors però les negres, que són les que més em poso, ja estan molt velles i desgastades. En compro un parell. Ah, per cert, sempre les compro altes. Vull dir, les que semblen mini-botes, no sé si m’explico.

Amb un parell de Converse noves ja puc viatjar on sigui! No vull emocionar-me gaire perquè potser no hi podrem anar, però és igual!

Finalment, marxem del centre comercial i tornem a casa. Durant el camí de tornada li explico coses de l’institut a ma mare i xerrem una estona d’altres coses que no tenen res a veure amb l’Alan. En certa manera això em fa estar més relaxada. Però la relaxació dura fins que arribem a la porta de casa. L’Alan m’està esperant recolzant un peu a la paret i amb les mans a les butxaques. En sentir que arribem, aixeca el cap.

-       Ei, Julie!

Aixeca la mà per saludar, però el somriure li desapareix un moment de la cara. No comptava que hi hagués la meva mare.

-       Ui, quin noi més guapo nena! Ja te’ls busques bé, ja!

Li dono un cop de colze al braç i li dic amb la mirada que faci el favor de callar i no dir aquestes coses davant seu.

-       La que és maca de debò és la seva filla, senyora. – diu ell.

-       Retira a la seva mare, doncs. Ah, i ja em pots tutejar que ja ets de la família! – li pica l’ullet i li somriu. Típic comentari de ma mare. Estic passant molta vergonya. Crec que la meva mare se n’adona, perquè de sobte diu:

-       Bé, jo vaig entrant. Nena, ja t’ordeno jo la roba i tota la pesca, vés amb ell si vols, no vull pas molestar. Gràcies per la tarda, Julie. – em fa un petó a la galta. Quan vol és molt afectuosa.

En fi, la meva mare entra a casa i ens deixa sols. L’Alan em mira als ulls:

-       T’havia vingut a buscar per anar a fer una volta, no sabia que estaves amb la teva mare.

-       Ja... ha estat una sorpresa que tingués la tarda lliure i hem anat de compres.

-       Que bé...

Ho diu fluixet, com si passés alguna cosa. La seva cara mostra una expressió trista.

-       Ei, estàs bé?

-       Sí... pensava que tens sort de tenir una mare així. És collonuda, en serio.

Ric, no ho puc evitar.

-       Segur que els teus també.

-       Que t’ho creus. No els suporto, ni ells a mi. Fins a tal punt que ni ens parlem.

-       Què dius? Què va passar perquè acabéssiu així?

-       Caminem? Si vols t’ho explico mentre passegem... Em venia de gust estar una estona amb tu, et trobava a faltar.

M’abraça. Està molt estrany. No m’ha fet ni una broma i no para d’estar seriós. Només ha somrigut quan m’ha saludat. Què li deu passar? Potser parlar dels seus pares el fa estar així?

-       Escolta, ja que comença a fosquejar, vols que anem a sopar alguna cosa? – em pregunta canviant de tema.

-       Sí, m’encantaria!

Entro a casa per avisar a ma mare sobre el sopar i li sembla bé la idea. L’Alan i jo marxem caminant. Tinc ganes de saber què va passar entre ell i els seus pares. Espero que mentre caminem o durant el sopar m’ho pugui explicar.