Alan

Capítol 35

-Julie-

Em poso la dessuadora que suposo que és de l'Alan i m'assec al llit. Torno a agafar el mòbil i intento tornar a trucar.

-       Hola? – pregunto.

-       A... ju... da...

-       Alan?

-       Jo...

-       Per què hi ha tantes interferències? On ets?

-       Julie... t'estimo... a... es... temps...

-       Com? Què dius? Temps?

-       Espai...

-       Espai-temps?

-       Recor... da... si... us...

Es talla. M'ha dit que m'estima. Ha dit espai-temps. M'ha dit que recordi. Això ha estat suficient perquè reaccioni.

De cop i volta ho recordo tot; les circumstàncies en què ens vam conèixer, les dimensions, l'Alan, la Julie, el viatge a Disney, el parc d'atraccions, el cinema i la nit que vam passar junts, la "Bella i la bèstia", la seva dessuadora. Tot.

I també recordo que jo, tan bon punt ell marxés de la meva dimensió, l'oblidaria per sempre i ningú el recordaria. Conclusió de tot això: finalment ell ha marxat sense dir-me res i pel que sembla, i pel que he entès de les interferències, l'Alan té problemes. I si s'ha quedat atrapat a l'espai-temps? No, no. No si us plau. Digueu-me que no. Si ha passat això no sé com solucionar-ho.

-Alan-

Estic flotant. És com ciència-ficció. Estic envoltat d'una llum molt forta i de colors variats. No hi ha cap mena d'olor, no fa fred ni calor. És estrany. Només tinc la roba i el mòbil, però amb les interferències és impossible comunicar-se. Almenys la Julie ha pogut recordar-me. Ho creia impossible, però m'ha recordat. Sap que existeixo i m'ha trucat. Sabia que ella era l'única capaç de poder-ho fer. Espero que trobi la manera de treure'm d'aquí. Jo també intentaré posar-hi de la meva part.

 

-Julie-

Puc fer-ho. L'he de treure. Tinc el pressentiment que està atrapat allà. Sé que em va dir que s'hi t'hi quedes atrapat, t'hi quedes per sempre. Però també se suposava que jo l'oblidaria per sempre i he pogut recordar-lo. A més, què faré, jo, en aquesta merda de vida, sense ell? És que no m'ho puc imaginar. I encara hem de viure moltes coses.

Em dirigeixo a casa seva. Bé, no ha tancat amb clau quan ha marxat. Vaig directament al soterrani; allà hi ha d'haver tota la informació que necessito.

Tot ple de papers, com sempre. No sé ni per on començar. Començo a llegir tot el que trobo, però no trobo sentit al que hi ha escrit. Què coi vol dir tot això? Hi ha massa números i fórmules estranyes. Jo no tinc ni idea de matemàtiques ni res que tingui a veure amb números.

Aleshores sento passes. Qui pot ser? Només se m'acut una persona, i l'encerto. Veig que els meus pressentiments són certs últimament.

-       Julie? O sigui que tu ets la jo d'aquest món?