Alan

Capítol 24

-Julie-

Avui ha triat l'Alan la pel·lícula, però hem acabat mirant una altra peli de Disney, "Peter Pan".

Estem abraçats al sofà, amb una manta primeta. Sento la respiració tranquil·la de l'Alan, i els batecs del seu cor. Em sento molt bé.

-       Vaja, ja s'ha acabat. Escolta, i si anéssim amb en Peter Pan i parem de créixer ara mateix? — em pregunta l'Alan.

-       Jo mai he volgut créixer. Des de petita que dic que sempre vull ser una nena. Però no puc. — li contesto, amb certa tristesa.

-       Ai... la infantesa, quina gran època, eh! — em diu. — La meva infantesa va ser una merda, però sol ser l'època que crea més bons records a les persones.

No contesto. Sí que va ser maca, la meva infantesa, però estic molt cansada i no tinc ganes de parlar. Només vull dormir al seu costat i prou.

M'acaricia el cap tendrament, fins que tanco els ulls i marxo al món dels somnis.

***

L'endemà al matí, m'aixeco i em moc instintivament per abraçar l'Alan. Però no és al meu costat. Obro el ulls immediatament i em començo a témer el pitjor. Una altra vegada no, si us plau.

M'aixeco ràpidament, em rasco els ulls, miro tot el voltant. No hi és. Però veig que la taula està parada.

Entro a la cuina ràpidament. És allà, preparant un gran esmorzar. Uf, quin ensurt.

-       Bon dia, senyoreta. Has dormit bé? — dibuixa un d'aquells somriures entremaliats.

-       Perfectament. Ja pensava que havies marxat sense dir res, m'has espantat. — li confesso.

-       Ai que no confies en mi...

-       Ho vas fer un cop, qui m'assegura que no ho tornaràs a fer?

S'apropa a mi i m'abraça. Una abraçada que, sense paraules, em diu que confiï més en ell, que no ho tornarà a fer, i que m'estima.

Després, l'ajudo a preparar l'esmorzar. Seiem a taula i mengem. Està tot deliciós! Hi ha croissants, ensaïmades, petits entrepans, sucs, Cacaolats... Diria que hi ha massa menjar per a només dues persones. Però al final, només queden uns quants entrepans, un croissant i una ensaïmada. I el que sobra de les begudes. Mengem massa!

Ens aixequem, ho recollim tot i netegem. Quan fem aquestes coses, ja sembla que vivim junts. M'agrada aquesta sensació.

Després decidim marxar a fer un volt, per cremar-ho tot. Fa molt bon dia, un sol espatarrant. Jo li  passo el braç per l'esquena i ell per les espatlles, i caminem junts, així, agafats.

-       Ei, i tu què vols ser de gran, per cert? Bé, de gran; vull dir, a què tens pensat dedicar-te? — em pregunta, aleshores.

-       Des de petita he somiat en ser escriptora. Però... dubto que ho pugui ser.

-       Per què? Mai he llegit res teu, què tal si un dia m'ensenyes alguna cosa i opino?

-       No, no, ni parlar-ne. Em fa massa vergonya.

-       No has de tenir vergonya, Julie. Segur que a la Rose li has deixat llegir, oi?

-       És clar, però ella és diferent. És l'única que ha llegit el que escric, ni tan sols els meus pares ho han fet.

-       I què n'opina, ella?

-       Diu que escric molt bé i que puc aconseguir-ho si m'ho proposo. Però jo no ho veig tan clar... és molt difícil destacar, és difícil que alguna editorial s'interessi per a tu. — quan hi penso, m'entristeixo una mica.

-       Així que escriptora eh... Interessant. I què estudiaràs?

-       Ni idea. No sé com va res. Volia fer Filologia Catalana però ara que estic fent l'Humanístic, m'estic cansant de tanta literatura...

-       Prefereixes la llengua? Sintaxi i aquestes coses?

-       Sí. Una professora em va dir que ella va fer Filologia però només la part de llengua, sense literatura. Però els temps canvien i no sé si ara és el mateix... Però no em vull preocupar ara. Encara tinc un any per pensar-hi. I tu, què vols fer? — que em parli una mica d'ell, ara.

-       Mm... Jo? És una pregunta absurda. Jo vull estimar-te sempre, i ja he començat a dedicar-m'hi. A canvi d'aquesta feina no obtinc diners, però aconsegueixo una cosa millor: que tu també m'estimis. És la feina més bona que he fet i que faré mai, segur. — diu, orgullós de les seves paraules.

Em pugen els colors a la cara. Quines paraules més boniques... Coi de nano. Sempre em deixa sense paraules.

-       Alan... de veritat, va... em fa molt feliç que em diguis aquestes coses però, en realitat, a què et vols dedicar?

Somriu.

-       Ni idea. De petit volia ser un príncep, però crec que no podré ser-ho.

El tallo immediatament.

-       Com que no?! Perdona, però ara mateix ho ets. Ets el meu príncep, noiet. — ens mirem somrient. Després d'unes quantes rialles, continua.

-       Els prínceps són perfectes, Julie. Mai la caguen, són forts i valents, i mai ploren. Jo sóc tot el contrari. No m'hi puc comparar. L'he cagat molts cops, no sóc gens fort ni valent, he plorat, i el més greu, t'he fet plorar a tu un munt de vegades.

-       Alan, tu ets molt més que un príncep. Ets un príncep amb sentiments. Un príncep humà. Els prínceps de les pelis no existeixen. A mi ja m'agrades tal com ets, i no vull que canviïs per res del món.

M'aturo, el faig aturar i em poso de puntetes per fer-li un petó. Ha crescut, s'ha fet més alt. Cada vegada és més home. I jo en canvi em sento més petita que mai.