Alan

Capítol 36

-Julie-

Li agafo el paper de les mans a la Julie i el llegeixo atentament. Simplement hem d'agafar el rellotge que hi ha penjat a la paret i girar les agulles: l'agulla gran tres vegades a l'esquerra i la petita dues a la dreta.

M'enfilo a dalt d'una cadira i agafo el rellotge. Quan em disposo a moure les agulles, la Julie m'agafa el canell.

-       Para. Vols que hi vagi jo? No és necessari que ho fem les dues. Si passa alguna cosa, no sobreviurà cap de nosaltres. I si hi va una i l'altra es queda?

-       No. Si et passa res em sentiré molt malament. – la miro seriosa.

-       Però si jo marxo d'aquí tu m'oblidaràs, recordes? No et sentiràs culpable perquè no hauràs conegut mai cap Julie.

-       Però bé que he recordat l'Alan, també puc... – m'interromp.

-       Que no! L'Alan és diferent perquè us estimeu molt, mútuament, però nosaltres ens acabem de conèixer. M'oblidaràs. A més, hi ha una petita probabilitat que arribi bé a la meva dimensió. Així aprofito el viatge.

M'agafa el rellotge de les mans sense dir res més, i abans que jo pugui reaccionar, veig com una llum resplendent l'envolta. He de tancar els ulls per no quedar-me cega.

-       Julie, no! Però què fas? Para!  - crido com una desesperada.

Ja he perdut una persona d'aquesta manera, amb tot això de l'espai-temps. No vull perdre'n una altra. Però, sincerament, no sé perquè em preocupo tant per ella. Potser perquè en el fons ella és jo i jo sóc ella?

Quan obro els ulls no hi ha ningú. Estic sola al soterrani de l'Alan. Tinc la sensació que fa un moment parlava amb algú, però és impossible. A les meves mans tinc les instruccions per intentar fer tornar l'Alan. He d'intentar-ho.

 

-Alan-

Veig una llum que se m'apropa a una velocitat rapidíssima. De sobte s'atura. Com? La Julie?

-       Alan, agafa'm la mà, corre! No podré estar aturada gaire temps més! Ja saps com van aquests viatges, has de tornar amb la Julie! Va, aprofita el meu impuls i vés-hi! – em diu, cridant i oferint-me la seva mà.

No dubto. M'agafo a la seva mà i ella fa una volta sobre sí mateixa, i em deixa anar perquè torni per on he vingut. Un segon abans de separar-nos, li dono les gràcies. Ella em dedica un somriure tendre i veig com li cau una llàgrima. Sé que no ens tornarem a veure més, però estic tranquil saben que ella viurà on li toca viure, perquè l'impuls que portava farà que torni a casa sense cap problema.

-Julie-

Ja han passat dues o tres setmanes des que l'Alan va marxar i no sé seguir les instruccions, no me'n surto. Com ho faré perquè torni? Cada dia em deprimeixo més.

Avui, com cada dia des que ell va desaparèixer, vaig al seu soterrani i continuo investigant. Hi ha d'haver alguna altra manera més senzilla. Mentre busco entre la paperassa, una llum apareix al mig de la sala. Em sorprenc i m'espanto alhora. La llum s'esvaeix i aleshores el veig. És ell. No m'ho crec.