Quan pareix que acaba el núvol,
quan la llum es torna a veure de fons,
quan escampen els fums,
de sobte, esclata de nou.
Es trenca el cel, el sostre i el cor.
Torna a estar fosc.
Atrapat per la mentida,
de la felicitat inacabable,
dels bons records perduts,
perquè sempre queda merda
al llançar els plats bruts.
Atrapat i decebut.
Ara no tinc temps per parar-me,
ho sent, estic pendent del camí,
sense poder veure de dia,
perque la boira m'ofega
i busque la lluna de nit.
Lluna, estàs ahí?
Ulls plorosos la miren,
no son molt bons seductors.
Tant em fa, és un mite!
Això de ser lliure!
Perquè demà la taparà el Sol.
Tornarà la foscor...
