De vegades són les veus indomables, les paraules que sobren a dir, mirades que et donen alé, amb un lloc especial on guardar-se, dins, que ballen junt el batec del teu pit.
Són les amistats inesperades, suport invisible de foscos moments, aquelles coses que t'alegren, que fan que t'estimes, que no et sentes perdut al no-res. Sense demanar res a canvi, sense saber el bé que t'han fet.
I de vegades no dius les paraules correctes, mesurades, debudes, suficients, apropiades, merescudes, però esperes que s'entenguen, que queden en l'aire i el record. En l'aroma que té el vespre, amb rialles tatuades ja en el cor.
Ja calle, va... he de tornar, a les meues meravelloses incoherències, a les meues tristes experiències, ja no tinc temps de parar-me a caminar. De l'esperança meua perduda, en mi primer, la resta ja es veurà,
si alguna cosa en queda, per poc que siga, abans de temps, abans que siga tard, un plaer donar-la de regal.
