Sota l'ombra de fulles en llança,
sobre olives negres xafades,
en bancs de pedra pensava.
Música alta, asfalt ben calent i
vespres amb cel de vellut,
on la lluna s'amaga.
La cançó de la veu que no calla,
sempre al meu cap,
sempre en alerta.
Continua cantant, però,
ja no sé qui li posa la lletra.
El trenet xiula i desperte,
què faig? Com torne
a la vida que fou abatuda?
De tant esforçar-me
ha vingut la raó, però,
perquè es tira directa a la via?
Rialles xiulaven les aus,
com música alegre,
com matins de café
i nits de concert
amb gotes d'alegria.
Portaven deliris futurs,
ànims al cor
i un fum de consells:
deixa que siga com siga.
Estigues ahí,
sense saber el perquè,
i que faça sa vida.
Com fer tan simple la por,
tan poc el terror a l'error
i tan suau la motxilla.
