De vegades, vull que passes ràpid, molt ràpid. Em fa por enfrontar-te, caminar-te, seguir els teus pasos lents i vacil·lants. Envege la teua despreocupació matinera, el teu desfici de vesprada i la teua calma a la nit.
I moltes altres vegades vull que pares. Que et detingues a cada pas, a cada riure. Amb cada esternut que tinc quan mire el Sol. Com si li tinguera al·lèrgia o m'impressionara la seua presència cada volta que isc de l'ombra que no arriba a cremar. Parar eixe moment de la conversa en la que et trobes amb l'altra mirada i saps que esteu pensant el mateix. La mateixa resposta, la mateixa broma. Captar el mateix comentari irònic i aguantar el riure entre les galtes amb força. Fins que s'escape amb un bufit involuntari que vos delate com a idiotes totals.
Però, sobre totes les coses que vull, és perdre't la que no em quadra. La que m'encisa i m'espaventa alhora. M'encisa perdre't per a enfonsar-me, entretindre'm, riure i gaudir del fragment de vida que ocorre amb els àtoms que es troben presents en eixe cantó. Possiblement, les coses més interessants i boniques que ocorren al món són per aquesta pèrdua. Una menuda victòria front el passar implacable. Front un sistema de producció constant cap a l'ansietat, l'abisme existencial de la nostra espècie. Però fuig. Fuig perquè m'espaventa la fisió nuclear de l'adeu al moment, al fictici present, al futur inocent front el real, ple d'altres coses diferents. O pitjor, inevitablement igual en tot el que voldries canviar per tornar a recuperar-te... temps perdut, temps viscut en veritat.
Per això, només puc veure't passar.
