Temps que t'ofega,
vida que sagna,
vent invisible
que llàgrimes guarda.
Com es para del vent
la seua forta i cruel espasa?
Com esquivar la fulla esmolada?
Gelada fulla que crema,
que somnis s'endú,
que somriures talla.
Esgarra la veu
i a l'ànima es clava.
Caminem fugint del vent,
buscant l'escut que el frene,
com ens espanta...
I oblidem que també
porta il•lusions,
grans i menudes,
noves llavors.
Llavors d'alegries,
records que vindran,
que viatgen en l'aire,
fins el pou on estem
i que està ple de fang.
O no... simplement no.
Això és un conte,
la vida un segment,
un fragment,
un cantó de cudol
d'un riu infinit
de rondalles.
Tal volta estic delirant.
Segur.
Qui sap del demà,
tan complicat.
Bufa el temps,
penes arrastra.
Passa el vent,
rialles enlaira.
