De vegades he d'amagar-me
i és en eixe moment que isc
fora del quadre,
de mirades fatals que m'observen,
jutgen on vaig,
de fronteres difuses com ones
que acaben trencant-se,
fent-se bromera que fa
pessigolles, pica i arriba a cremar.
I ni cremant-me viu al caliu esmolat
de la nit saforenca,
ofegat per la suor de la dansa
animal,
s'han esfumat del cap aquelles dos conques,
amb planetes que miren i riuen amb alegria tímida,
on creix l'alfàbega,
regada de blau cel platejat.
He perdut la veu
de tant evitar cridar d'impotència,
d'evitar fer boges al·lusions.
Ni beure pareixia atraure l'oblit
de l'exili promès,
cremar el jovent,
les rondalles debades,
les línies sagnades
...
promesa contra ficció.
