Com començo? Bona pregunta. A veure... puc començar presentant-me, com tothom; nom, edat, escola i curs i família. Però això ja està molt vist. Només diré el meu nom, què és el més essencial. Roger. Aquest és el nom que em van posar els meus pares quan vaig néixer. La raó no la sé. Quan van saber que seria noi van escriure una llista ben llarga amb noms. Entre els deus primers estava el definitiu. També hi havien d'altres com: Joan, Bernat, Marc, Jordi, Esteve, Arnau, Andreu, Pau i Linus. I no se sap com, però van acabar posant-me Roger. Jo ara me'l canviaria per Arnau, m'agrada més. Però què hi farem? Res. Per què? Perquè no hi podem fer res. Així de simple. A més, què fa un noi de 16 anys anant a policia per demanar que li canviïn el nom? El prenen per llunàtic. I sí, acabo de revelar la meva edat. Ara mateix visc sol. Els meus pares són dos mesos a Lituània i la meva germana de 22 anys amb el seu nòvio i només passa per casa per saber com estic i per portar-me menjar. La tieta Laura passa de tant en tant per portar-me roba neta i per veure si menjo bé i tal. Així que no sóc un gos abandonat. El contrari. M'agrada estar sol. Potser sí que l'apartament és una mica gran per mi, però les vistes que tinc són un gran privilegi. He dit que m'agrada estar sol. No és del tot cert. A veure, estar sol no em molesta, però si puc estar amb algú altre, ho prefereixo. Abans hi havia una nena de 8 anys a l'apartament del costat, jugàvem molt. Ella per a mi era com una germaneta petita, i jo per a ella un germà gran. A vegades a la nit quan tenia malsons es colava pel balcó de la meva habitació i es posava a dormir amb mi. Me l'estimava molt. Però fa dos mesos que es va mudar. Un dia em vaig despertar com qualsevol altre dia, em vaig preparar per anar a l'escola i al passar per casa seva vaig veure un cartell que posava «ES VEN». No en vaig saber res més d'ella. Ni la raó per la qual se'n va anar tant sobtadament. Però això ja és passat, i passat es quedarà.
Avui és un dissabte assolellat i tinc pensat anar al gimnàs a posar-me en forma. M'afanyo amb l'esmorzar que ahir la tieta Laura em va portar i em vesteixo amb la roba neta que també em va portar. Li estic molt agraït, la tieta Laura fa molt per mi i no sé com compensar-li-ho. Obro la porta de casa, baixo les escales de dos en dos i em quedo parat. Un camió de mudances està davant de casa. Un senyor de mitjana d'edat està enfeinat traient paquets del transport, mentre que dos altres senyors treuen mobles pesants intentant que no caiguin. Encuriosit vaig cap a l'home que treu les caixes i li pregunto que què passa.
–No és obvi noi? Algú que es muda.
–Això ja ho sabia – li dic intentant no perdre els nervis. Es clar que sé que algú s'està mudant! Que no sóc tan imbècil, fins aquí arribo –, però trigaran molt traient les coses?
–Això ja depèn de la quantitat de coses que hi ha.
–N'hi ha moltes?
–Mira noi, para de fer preguntes que aquí hi ha gent que té feina – m'ha dit i ha continuat fent el que feia.
No m'ha caigut gens bé. Em giro ràpidament i sense voler xoco contra un noi que porta un gerro de vidre a les mans i aquest cau a terra trencant-se en mil trossets.
–Ho sento, no mirava per on anava – dic mentre m'ajupo per recollir els trossets.
–No, la culpa és meva – sento l'altra veu. Aixeco la vista per veure qui té la veu tant bonica.
Es tracta d'un noi més o menys de la mateixa edat que jo; té la pell pàl·lida, els cabells rossos que semblen blancs recollits en una cua baixa i unes grenyes a la cara que li queden molt bé. Té els ulls d'un color mel barrejat amb marró terra. Li queda molt cool. I va vestit amb uns pantalons texans negres ajustats i una dessuadora també negra, aquesta molt ample i que li arriba pels genolls amb unes lletres blanques. Vaja, que sembla un model.
Estem tots dos recollint trossets trencats i quan em disposo a agafar un vidre em tallo amb ell i el deixo anar de l'espant.
–Ah!
Ell em mira a mi i després mira el meu dit. M'agafa bondadosament la mà i se l'apropa a la seva cara.
–No passa res, estic bé – intento dir. Però ell no diu res i em comença a llepar la ferida. Noto com la seva llengua passa per la meva pell. Noto com una esgarrifança em passa per l'esquena. Quan el noi acaba amb el meu dit em deia anar la mà i em somriu.
–Deixa que ho acabi jo, no toleraré que tornis a fer malbé la teva pell.
Tots dos ens aixequem, em dóna les gràcies per haver-lo ajudat i vaig camí al gimnàs. Miro al lloc on m'he tallat. Ni rastre d'ell. Que estrany... bueno, no hi penso molt, creuo el carrer, giro a la dreta, giro a l'esquerra i entro per la porta del gimnàs. No hi ha molta gent, i és estrany perquè normalment està de gom a gom. Li pregunto al guàrdia de seguretat si ha passat res dolent.
–No, res dolent, tranquil. Potser és simplement que avui tothom s'ha volgut despertar tard.
–Ja, clar. Gràcies, estic més tranquil.
–No hi ha de què, jove. Ja saps, qualsevol dubte que tinguis fes-m'ho saber – ha dit posant-se bé la gorra de policia. Li he somrigut i he entrat als vestidors de nois. He deixat la meva bossa a on sempre, a la taquilla número 8, i m'he canviat. Després he anat cap a la piscina.
–Roger! Quant de temps!
M'he girat per saber qui m'ha cridat. La veu em sona però deu fer molt, ja, que la vaig sentir per última vegada.